dissabte, 16 d’abril de 2016

Els ulls vessen amor

Roger van der Weyden



Per què amagues al món les llàgrimes
antigues que afloren sens atur als teus ulls?
Pensa que no és vergonya estimar fora mida
sinó ocultar les arts que empra l’Amat
per mantenir tothora les amors de l’Amic
i els compliments car ell no sap amar.

9 comentaris:

  1. Me ha fascinado!!! un placer pasear por aquí, un abrazo en la distancia.

    ResponElimina
  2. LLàgrimes seculars, per un sentiment actual.

    ResponElimina
  3. Bravo, novesflors! M encanta aquest dolç poema, que sense deixar de ser dolç ni deixar de gronxar-nos en la seva xadència i comprensió, posa l'Amat al seu lloc i li dóna canya s'ho té ben guanyat.

    No és vergonya estimar... Tampoc és vergonya plorar.

    ResponElimina
  4. genial! copses molt bé es mots del mateix LLull

    ResponElimina
  5. Si són antigues, potser ja no calen...El problema és quan són actuals...

    ResponElimina
  6. No és vergonya plorar, però que l'altre no ho vegi és millor. D'estimar sí que no se n'ha de tenir vergonya.

    ResponElimina
  7. Si fos vergonya estimar sense ser correpost, gairebé tots ens sentiríem avergonyits.

    ResponElimina
  8. Les llàgrimes amagades no tenen aturador, tard o d'hora surten de mare i esclaten en una mar de llàgrimes.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons