divendres, 22 d’agost de 2014

ANIVERSARI DELS NOSTRES NETS AINA I PAU... aquarel·la


ALS NOSTRES NETS AINA I PAU...
.................
Obrireu la font de nostres alegries
En el mateix dia, en diferent any
I nostre caliu sou per més que passin dies...
Avui, per nostra llar és un dia molt gran.
Creixeu com feren  ametlla i rosa,
El dos tenien una closca dura, l’altra pètal perfumat...
Sigueu valents. Avant amb abraçada fosa
En un futur que sigui d’Amor i de Pau,
FELICITATS.-  T.....  I ANTON



FANTASIA DE LA ROSA I L’AMETLLA...
Inspirat en una foto de Teresa Castelló.
........................................................
Va ser flor de naixent ametlla
joiosa obrint-se, carnuda, salvant-se del gel
i es despullà llençant al terra la camisa
que sa mare li regalava al naixement.
Poca carn demostrava enganxant-se pindoleta
en el ramatge del arbre on anà creixent poquet
amb ses companyes, unint-se, mirant terra
i rebent rou i pluja, sol i vent.
Amb germanes eren felices, fruïen inflant el ventre
amb un verd esponerós omplint l’ametllonet .
...............................................
Mes,davall seu, parterre de fulla verge i tendra,
assumia pletòric lloc com erèctil castell
que per voler barrejar-se amb la nuvolada
feia d’anxaneta esplèndid un luxuriós capell. 
Formós obrí del barret les seves ales
i perfumant l’entorn  es pentinà el cabell
al aire tot el vestit que s’obria i s’obria
ensenyant orgull i joia amb pètals oberts.
S’inflava d’aromar des de son vestuari
mitjons, i calçones, faldilles, brusa i corpinyet
amb més gassa, seus pètals nous florien
donant al ventijol llustre d’angelet.
- Com t’ho fas que estàs preciosa
amb vestit nou sempre lluent...?-
- cantava l’ametlla  a la rosa generosa
que aroma escampava al més noble vent.
Passaren dies i dies sense mirar hores
perfumant el regne, emmelant  l’entorn seu
i amb les solanades i vents i pluges
ella no parava de destil·lar  del flascó excels.
Però tant treball un dia ve que cansa
que tothom vol perfum i ella n’és diligent
i si que un jorn va caure rufagada
i el seu vestit quedà estripat, a terra desfet.
S’agostaven les fulles, abans  fines i tendres,
el rou li feu de plor incessant,empallegós, sincer.
L’ametlla a dalt de l’arbre es treia la sarja...
Badava ensenyant cos dur, llençant vestit verd
que ja mai més usaria aquella clofolla
que havia guardat abans son cos adolescent.
.........................................

La rosa perdia sa vida... L’ametlla fruïa del viure ...
Quin gran dilema jugaven  en seus anhels
La rosa seria seca en pàgines de llibre
L’ametlla guardava llavor seguint complaent
Al deliri de ser continuïtat d’univers.
Al pas del temps complien destins les dos joies
I mai moririen, donant-ne cadascuna son ser.

DE REBAIXES 14.- 14-8-14.-ANTON.- T.E.

1 comentari:

  1. Felicitats per aquests nets que són el futur...
    Algú s'enyorarà, amb els pètals secs de la rosa, l'ametlla reprodueix records dolços!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons