divendres, 8 de novembre de 2013

EL CISELL DE L'OLIVERA

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
amarada de pols fins a la cella,
estrebada pel cisell de l'olivera.
 
Des del cel, casa meva no es distingeix. Les teules uniformes, terroses, la fan pertànyer al territori sec i gairebé estèril de l'Urgell, que abans fou i en essència és Segarra. Des de fora, sóc dona com altres. Un cap més o menys ben pentinat, uns ulls curiosos rere unes ulleres vermelles, uns pits força macos, uns malucs grans, una talla de peu estàndard. Em perdo sempre que vaig sola pel món : és el preu que pago per no tenir GPS ni acompanyant als recitals/encontres de blocaires. Trec inspiració de les pedres xutades dels camins polsegosos. Alimento fills amb devoció centrípeta. Envejo els ametllers, que no clamen al cel per la pluja que cau en altres llocs. I faig festa de les móres que descobreixo mentre passejo. Perquè potser els arbusts són més importants que els arbres, aquí on em van plantar. Els arbres marquen fites, cruïlles, rotondes per les quals no es perden ni les sargantanes. Aquí, a la terra de l'ametlla i el raïm, resseguir els camins entre pobles de pedra és el camí més fàcil entre 2 punts mai equidistants. M'hauria de creure més important del que sóc. O no.

Essència

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
on les coses guarden la seva essència
com tancades en píndoles invisibles,
on les coses van passant, dia a dia,
amb l'autenticitat de no ser previsibles.
Jo sóc d’una petita terra
on el pa és pa i el vi és vi,
d'on es cullen bledes per a sopar
 i tomàquets per amanir,
on les portes són sempre obertes
i el veí és un amic.
Jo sóc d’una petita terra
en la que la involució ens ha fet grans,
en la que els avenços no ens han fet mal  
 en la que res encara ha espatllat res, 
en la que el premi és només viure el present.

Google analytics

Llicència Creative Commons