dimarts, 19 de novembre de 2013

NO ET FACI POR

No veuràs la fondària
On s’encalma la pluja.
No esperis que l’aigua sigui plàcida,
per conèixer els teus límits.
Aprofita ara.
Sota el ruixat persistent
que cau sobre teu,
nu d’aixopluc,
sota falsos sostres.
No et faci por reconeixe’t.
Com el riu desbordat
que busca saber qui és,
quan baixa amb l’aigua remoguda,
buscant la veritat del mar.
No et faci por aprofundir-te.
Mai trobaràs més claredat
que ara que l’aigua és tèrbola,
i baixen branques i sorra
que s'emporten el que creies i defensaves.
No et faci por desbordar-te.
I desbordat,
deixa que la teva força et porti, lluny.
Potser ets més gran que el llit que acull la teva aigua.
I quan la pluja encalmi, sabràs de llarg,
quanta fondària guardes.

5 comentaris:

  1. Aquest poema arriba endins, Mònica, tot de dalt a baix, però el final em ressona per dins... com una bellesa que consola.


    Gràcies, de nou, per ser aquí.

    ResponElimina
  2. M'agrada l'antítesi "Mai trobaràs més claredat/que ara que l'aigua és tèrbola." Em fa pensar que quan les situacions semblen tranquil·les, sovint estan guarnides de falsedats, de mentides que teixim al nostre voltant per fer més suportables les concessions que fem de la nostra llibertat.
    Parafrasejant a un amic de relats, el rnbonet,
    Salut i rebolica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també m'agrada molt aquesta antítesi que ens ha regalat la Mònica i també m'agrada molt el teu comentari, Xavi, que l'aclareix d'una manera no gens tèrbola... :) Gràcies

      Elimina
  3. Tot riu és més gran que el seu propi cabal. I és que no només som horitzontals...

    Mònica, he fet +1 perquè m'agrada molt, el teu poema.

    ResponElimina
  4. A mi també m'agrada molt, aquest poema. Té força.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons