dilluns, 25 de juliol de 2011

de sol a sol

alba i crepuscle i un roig encès
llàgrima i somriure, flaire d’amor

de sol a sol
bes i paraula, companys de viatge
al camí del viure
tot llevant àncores, després del son
ens rentem la cara al miratge de l’aigua
i la teva mà, el meu ferm guiatge
quan es lleva el dia, un nou horitzó...

(seguint Deo)



Àncora i càbala, de deomises

[intentant seguir la Isabel i el seu Art]


Seràs eternitat, paraula xiuxiuejada,
Lletania de cossos que saben on rau
El límit de l'amor, cabana i palau,
Llàgrima i rialla al fons de la mirada.

Seràs alba i crepuscle, ocell que cau
En picat vers el rastre deixat per l'onada
Per trobar l'aliment com l'amant que bada
Els llavis per recollir el bes i ser esclau.

Seràs art i humanitat, repòs i celeritat
En el si d'un poema que pertot arreu es palpa,
I aigua i vent i tot element ple d'antiguitat.

Seràs àncora i càbala, i bagatel·la que salpa
Cap a terres llunyanes mentre retorna l'embat
D'una mar que, en engendrar-nos, ens escriu el fat.



d.

Art






Has cridat la mar i el foc i el vent
i subtilment s'han dedicat a contestar-te
amb la sal i el fum i el moviment dels núvols
fent del cel un bellíssim sostre infinit.

Agafa la paleta, agafa el cavallet,
arma't bé amb els pinzells
i busca, busca entre les flors i els arbres
aquell bocí de planeta que et duu missatges.

Així, quan ja la negra nit sigui cau d'estels
i el mapa del teu dia se't plegui a les mans
cauràs entre els somnis a l'univers dels colors
per ser protagonista d'un ball que només a l'alba té final.

T'estamparà el teu temps al quadre,
hauràs entrat al món de l'art. Seràs
serena pinzellada, escena a la paret.

I la sal, i el fum i els núvols
hi seran ja per sempre al teu voltant,
que el mar i el foc i el vent, també ho voldran.



Cridòria, de deomises

[intentant seguir les mars de la Carme Rosanas i de l'Helena Bonals]


Finalment, has cridat la mar per ofegar les ferides.
I el foc i el vent. I qualque petja que dugui Natura,
Que digui evasió i tastes la llibertat a mans plenes.

I els teus llavis senten la dolçor de la fruit madura,
De la passió de mossegar la vida i d'aferrar-t'hi. Menes
El teu cos cap a l'entusiasme d'un camp fèrtil, d'espigues
Daurades que recorden les antigues ones mentre les crides...



d.

Foc



Foc ardent
com els xiprers de Van Gogh,
com el fons del mar inabastable,
com un capoll abans d'obrir-se.

Amb l'aparença superficial
que no passa res,
i passa tot.

[seguint deomises i el "res més pur que la mar"]

Allisant mots

Un cel de núvols
sense  emboirar la ment
i un mar  allisat
on escampar-hi  els mots.

Navegant sentiments
allà  on tenen  espai.
Potser  l'amor, quan la mar  calma
o la tristesa quan s'arrissa.
A voltes  l'huracà  enrabiat,  si cal.

Navegant  sentiments
damunt de  versos  compartits.
Uns versos  que acompanyen.


Ràbia nòrdica (o Anticurrículum II), de deomises

{Imatge: Els ulls de la demència, A. B. B.}


[intentant seguir, de nou, la ràbia i la Carme Rosanas]

Has vist res més pur que la mar i el seu onatge,
El cel allisat de núvols -blau i blanc pertot-,
La terra que exhala vida, llum i futur fructífer?

O l'obcecació no et permet suportar la bellesa
Del món i caus en l'hermetisme de les teves idees,
Atzucac involutiu que comprèn un món mínim, propi?

Sé que no hauríem d'anomenar-te boig, perquè la bogeria
No existeix en cap de les teves accions. Tampoc hauríem
De mofar-nos de l'absurda gosadia que va aclaparar-te
I que va despertar la placidesa nòrdica de cop i volta.

Però he gastat les paraules de ràbia, d'impotència, d'odi
Per cercar un mot que et defineixi. Sé que no hauríem
D'anomenar-te dement ni misantrop ni creient sense bases.
Però tampoc no et mereixes que et seguim anomenant "home".



d.

Google analytics

Llicència Creative Commons