dimecres, 21 de juliol de 2010

Paraules perdudes

Paraules  perdudes,
les  que s'aboquen
en un pou  fons
d'on ningú les  sabrà  treure.

Paraules  perdudes
les que no alimenten el riu
i fan camins,  intransitables
que  no duen enlloc.

POU DE PARAULES


El cambrer, darrera la barra
el seu lloc de treball,
fa de pou de paraules,
que li són abocades.

PARAULES D'AIGUA

Vull paraules d'aigua
que alimenten el riu,
vessem-hi precs i dicteris
perquè cresca la gran serp;
quan l'ofidi serà gran
no hi haurà ponent que l'asseque
i estrangularà el brau.
Vesseu les paraules al riu
perquè eixample les ribes
i li cresca la malícia necessària.
Paraules d'aigua
i pits encesos
que la serp ens espera.

Paraules escrites, paraules lliures

( d'un vers de l'Anton)


Que les paraules siguin lliures
expressions dels pensaments i el sentir
que les paraules escrites, les dites,
les mormolades i els purs crits....
no caiguin endebades al bressol estèril de l'oblit....
cal que recordem , prenguem nota de tot....
que estiguem atents al més mínim gest....
Sols, som engrunes de pa dissoltes en la llet
junts, som més potents que el vent de tramuntana ....
Paraules escrites, llegides, pronunciades,
paraules vessades del cor als llavis plens
paraules que són més que paraules
són testimonis que passem al següent ....

QUAN EL BOSC S'APLANA EN LA PARADA....Aquarel·la pròpia de una foto de La vinya vermella de Maria Rosa



Aquarel·la pròpia de una foto de La vinya vermella de Maria Rosa.
21 - 7 – 10
Quan el bosc s’aplana en la parada
El ramat verd – milícia trempant la Terra –
Creix amb surriac de fulles i tiges tendres
I amagats a la soca els braguers creixen,
Sang de la Terra extreu joiosa la cepada
I quan al trull neix el vi que enamora,
La `planta oxida la verdor que dava vida
I encén el foc en el pàmpol que crema.
Ha complert missió xuclant el suc terra,
Ha complert missió i ara ajoca ses ales
En un sacrifici cruent que purifiqui la plana.
El vent jugarà fent córrer, volant els pàmpols,
Pàgines escrites, paraules ara lliures...
El cicle fruit acaba i el vermell és llengua
Que neteja les impureses
De pecats d’uns àngels.
Foc del vi, foc del pàmpol...!!!
Foc de la paraula quan desperta...
Veus que ens alliçonen del neguit de Nostra Terra.
.................. 
Nota.- El meu pare era d?Horta de s. Juan. No dic res més. Ho volia dir amb els trenets.

Mel·líflua (Acròstica itinerància III)

[seguint i homenatjant lacònicament zel]

Zumzeig mel·liflu,
Els teus mots produeixen
La melangia.



d.

quan calles les paraules

I tanmateix, sovint és necessari
menjar-se els mots,
per molt que les paraules cremin a la gola
que hi ha moments molt agres
que hi ha paraules que són sabres
i escorxen el cor
i maten l’ànima...

seríem molts que no podríem
mirar-nos als ulls, ni als nostres fills,
si no haguéssim callat
tantes vegades...
millor, després, que parlin
la pell i les llàgrimes.


(seguint deomises després de callar)

Google analytics

Llicència Creative Commons