dilluns, 18 de gener de 2010

La tieta Cleo - Arare

Està preocupada. L’Alícia s’ha passat tota la nit sense dir ni piu a no ser que li estiressis les paraules amb tirabuixó.


- Com és que estàs tan poc entusiasmada, reina? –


Li ha preguntat amb la confiança que li dóna l’haver estat sempre la seva tieta preferida. Més que res, perquè l’Alícia sempre ha estat per ella la seva neboda preferida. I és allò que diuen, que les relacions sempre acaben sent reciproques; o no sempre, però sí en molts casos i aquest n’és un. No és que la Cleo no tingui altres nebots A quien Dios no le da hijos el diablo le da sobrinos, li repeteixen a casa. I ella ho acepta bé, amb un somriure, tot i que ja fa molt temps que sap que ningú de la seva familia aprova la seva decisió, voluntària, de quedar-se soltera.


Com cada any, ella ha organitzat el sopar la nit de Cap d’Any. I com cada any, l’Alícia ha vingut amb aquell posat de noia trista – sempre ha tingut els ulls tristos – i amb aquella manca de manyagueria que son pare li retreu Et quedaràs per vestir sants, com ma germana, li diu amb aspror, quan veu que gairebé li ha de mendicar una abraçada.


L’Alícia no ha contestat. Li ha hagut d’anar al darrere tota la nit, aprofitant moments d’aquells en què la semi-falsa alegría per l’entrada d’un nou any fa que tothom cridi, rigui, expliqui anècdotes i acudits i s’abraci al del costat perquè toca, encara que sigui de la familia.


- Com és que estàs tan poc entusiasmada, reina?


I no hi ha hagut resposta. Se l’ha mirat, això si, però ha fugit cap a la cuina. La Cleo hauria dit que amb una mena de lluïssor als ulls, d’aquella que et fa pensar que l’altre s’està aguantant les llàgrimes. Però no hi ha hagut resposta.


Google analytics

Llicència Creative Commons