demà és avui

esmolem les eines, sí, és clar que sí...
les eines que hem deixat temps,
massa temps desades a l’armari dels records,
com aquells petits trofeus
de qui ha guanyat una minsa batalla...


sortim, i tant que sí,
sortim i diem el que sentim, el que som,
sortim i cridem, força a la sang,
cansats però lúcids
sense rancúnia, només el dret i la veu


mostrem, que ja toca, la nostra força
feta d’amor, de paraules i d’història
que aquesta ha de ser la nostra veritable lluita
un poble no ha de morir a mans d’un altre,
només, si de cas, per si mateix
que la lluita només és per sobreviure,
quan fins i tot els teus dubten,
barallen possibles, i mercadegen per no res
és que ja ens han pres massa,
que el pensament es corseca
i l’aiguabarreig amenaça
la pròpia persistència...recorda Sepharad,
“qui perd la llengua perd la identitat”

(seguint Carme i Elvira FR, pensant en Llach)