divendres, 19 de juny de 2009

Fent equilibris, per Assumpta



Molt sovint faig equilibris
amb les ganes de plorar.
Venen amb bona disfressa
dissimulen, enganyen, menteixen
esperen que baixi la guàrdia...
i m'acaben per guanyar.
Ahir, avui...

Però un dia en sabré tant,
que coneixeré els seus trucs,
com s’amaguen per sorpresa
esperant per atacar.

Demà,
dins de la meva feblesa,
buscaré un racó de força
i no cauré...

11 comentaris:

  1. Assumpta, és molt bonic, amb la intensitat de les coses més autèntiques. La força i la feblesa són dues cares de la mateixa moneda. Sovint, acceptar la feblesa com tu fas a l'última estrofa és ja una bona provisió de força.

    ResponElimina
  2. Carme, els teus comentaris són sempre tan dolços i macos que són una bona font d'energia per omplir la provisió de força :-))

    ResponElimina
  3. Ostres Assumpta, no saps pas com t'arribo a entendre....coi de vida,sempre al fil pendent de si falla la cordada...

    ResponElimina
  4. (Zel, ara que no ens llegeix ningú, quan et vingui un moment així tristot, en fas un poema, que el llegeixi la Carme i et dirà coses boniques, com si et donés la mà... i et farà somriure... jeje... és un secret, eh?)

    ResponElimina
  5. Gràcies, Assumpta, sempre penso... és fàcil dir les coses, el que és difícil és el que tu fas, deixar que t'arribin en escoltar-les o llegir-les.

    Assumpta m'enduc els trucs... amunt.

    ResponElimina
  6. Has agafat els trucs i els has deixat en evidència!! Ara els vencerem :-))

    És que llegeixo poc a poc jeje per això és com si cada cosa la llegís moltes vegades :-))

    ResponElimina
  7. Hi ha un dia en què no es cau, i tu mereixes no caure... aguanta, aguanta fort...

    ResponElimina
  8. Aguanto, aguanto :-)))

    Gràcies!! Tu també aguanta, eh? :-))

    ResponElimina
  9. M'ha encanta aquest poema ...tan ple de força! Tan gran!
    Va que darrera cada mot hi ha esperança...

    ResponElimina
  10. Me'l havia deixat i no sé com.
    He agafat el to teu de feblesa per fer la meva aportació.
    Sort que moltes vegades retorno per assaorir els poemes i els diamants i robins i maragdes dels comentaris.
    Un es vicie quan algú en els passos d'un hi posa els seus peus, és com trepig dolç que quasi no es nota, però tant beneficiós. Deixa la seva emprenta
    acaronant... Sou un grup fantàstic, i poder estar aquí rspirant eixos ales em té embaucat.Bon diumenge. Anton.
    Aixó de Rasquera en va trotinar una mica. Molta calor i fora de casa no es pasa tant bé a la meva edat.

    ResponElimina
  11. Joana No sé ja de quina manera dir "gràcies" pels comentaris tan macos que deixeu, així que em repeteixo jeje... Moltíssimes gràcies :-))

    Anton Jajaja el sol fet que agafessis la "feblesa" per fer el teu poema, ja era com un comentari per a mi :-))
    Eeeps!!! a cuidar-se molt, eh? (Jo tampoc puc amb la calor, què hi farem!) :-)

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons