dimarts, 22 de juliol de 2008

resposta 43. gossos. zel

Les onades em tornen les llàgrimes que hi han vessat
els qui ens miren des de l’altra banda de mar
tu et tombes sota el sol, i els nens criden
jo m’estiro de costat, i miro el mar...
En aquesta meva banda, els colors i les rialles
i les noies daurant la pell al sol,
i a l’altra, ulls lluents de somnis i gana
persisteixen a complir un somni fals
la pell ja fosca es crema, tot maldant per venir al nord,
amb silenci de color i de veu, només el dolor esclata
quan llencen un fill ja mort a l’aigua...


Els d’aquí migren als menjadors de vacances pagades,
més tard, toca relleu dels més grans,
acomodats i deslliurats de fills, porten els gossos,
que saltironen i festegen els amos, esclaus de les pilotes,
que al seu torn festegen els seus gossos com a infants
sense compromís i de curta durada.

Els d’allà migren a un món de mort pagada
amb els estalvis i els deutes contrets per perdre-ho tot.
Ajupo el cap, i tanco els ulls.
Sola, enmig d’un món fictici fet de clarsobscurs,
arreplego la tovallola i miro els gossos
més ben tractats que molts humans,
i encara tenen la gosadia de bordar-me.
(ells i els gossos)

5 comentaris:

  1. Un poema profund, gairebé és una lliçó de vida. Abanda i banda de mar...
    Moltes vegades a la vida tot és a banda i banda...

    Salut.
    onatge

    ResponElimina
  2. Sense defensant els drets, ets única Zel :)

    ResponElimina
  3. en poca estona tota una clara visió de la vida, noia.

    ResponElimina
  4. Una visió del mar, real, escruixidora, ferotge.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons