divendres, 10 de febrer de 2012

Alegria...















(intent de seguir a Deomises)
L’alegria és una flor
que floreix i es panseix
cada dia, i torna a florir.
Dins de nosaltres sempre
és primavera i tardor...
Som el que volem ser,
i vivim segons els pensaments
que bressolem a la sang.
Comparteixo tot el que tinc,
només sóc un home...
En la fragilitat i brevetat
de viure, hi ha l’alegria.
onatge







Panòplia (de deomises)

[Intentant seguir l'Anton]


I retornaré al blanc, a la policromia
Del cor, al sentiment que és penell
Quan el vent de la vida bufa, atzarós.

I arribarà el dia en què les pors
Puguin deixar-se enrere, aquell dia
En què la vida sigui gaudi, plaer, pinzell
Curull de vius colors per pintar l'alegria.



d.

I NO TINDRÉ POR... una prova amb ceres



Una prova amb ceres
..........

Un instant
embellirà colors
al meu viure.
Barrejaré
amb pinzell
la policromia
i em parlaran
cadascun
dels seus miracles
i retornaré al blanc
de la llum
i al negre
que ens escarrassa
les nit d’ull tancat
i esperit obert
a la fantasia del somni...
...i llampurnetes
veuré rodejant-me,
espurnes amigues,
xispetes de coloraines.
I no tindré por.
Seré valent?

Vigília (de deomises)

[Intentant seguir la montse]


Esllanguir-se, desfer-se, potser existir.
Perquè viure també és decadència si el sol
No lluu per a la joia i el pleniluni futur
Ni desferma els somriures al fons dels llavis.

I la pupil·la, que vigila cada moviment indecís
Dels núvols, s'apressa a lligar rere els parpres
Els somnis que escapen amb ells -cotó fluix
De fluïdesa per omplir els mots- per a la vetlla.

I ja no hi ha nits en què manqui la plenitud del dia,
Malgrat l'absència i el silenci, ni la platja calma
De la infantesa que m'ha vist créixer i em recorda.

Desfer-se, esllanguir-se, potser morir lentament.
Perquè l'ànima que s'esfilagarsa no pot suportar
L'ímpetu d'un embat violent, rabiüt amor convuls.



d.

SÍ, VULL SEGUIR....




Cada pas endavant
deixa esllanguida la por,
el dubte es desfà.

Filo la  llum  nocturna,
a troques manyagues
dels bocins de lluna.

S'esllanguirà  la por
i els iris  clars sabran
trobar  el  lloc i el moment
d'una exquisida  alegria.





(seguint  la  cantireta)

SÍ, si vols...


Jo et vaig omplir de llum,
en aquella boira viscosa
sense pors de cap dels dos.
Filo la llum nocturna
i il·lumines l'iris,
verge de pèls udolants,
encís de sí a les fosques.

Seguint Glo.blos.blog.

LLUNA PLENA

seguint a Deomises


No puc apartar
de tu el meu esguard,
Perla de la nit,
moneda de plata,
hipnòtica llum...
           Deliri de llops i
           de verges pàl·lides

Íncube (de deomises)

[intentant seguir la zel]


Creix a l'obaga
El fred humit de l'íncube,
La melangia.

Amb passes gèlides,
Que tot ho vencen sempre,
Cap a mi avança.

Parrac, nuesa,
En el record de l'alba
M'esfilagarso.



d.

talls



s’esperava, enfredorida,
a l’obaga
el fred s’escolava cos endins
i el temps es confonia amb el silenci
mentre encara els miserables
pensen que només, amb sang,
l’amor s’escriu.


(seguint onatge)

zel

Google analytics

Llicència Creative Commons