Seguint a Isabel...
Volareu lluny del temps
i viureu sense rellotges,
travessant portes que un dia
semblaven infranquejables.
Volareu lluny del temps
desfet en esponjosos flocs
de nostàlgia i sabreu
que l’ara paga la pena.
Volareu lluny del temps
perquè en aquest moment
fugisser i temperat,
sabeu on voleu arribar.
Volareu lluny del temps
amb una corda de records
enganxada al turmell
què us recorde d’on veniu.
Senyoreta amb el seu permis prenc lluny del temps.
ResponEliminaEncantador el poema
[seguiment extraoficial]
ResponEliminaAnècdotes
Perquè la vida és origen
I memòria, anecdotari
Incert i jorns perduts,
Llum plena d'existència, vida,
Volo enllà del silenci
I del sòl que acull l'arrel
De l'arbre frondós i de l'herba.
Demà seré lliure, potser,
Amb la novetat d'un món
Creat per mi mateix, sense déus,
On les lleis dels homes hagin
Estat oblidades i abolides,
Però la corda al turmell, plúmbia,
Retorna la ment a la part mortal meva.
d.
No té pèrdua.
ResponEliminaÉs cert no té pèrdua i m'agrada especialment l'última estrofa.
ResponEliminaVolar lluny del temps, però amb els records enganxats al turmell per recordar d'on venim. M'encanta, Alba!
No oblidar, però amb l'ara i l'aquí!
ResponEliminaBonic poema!