dimarts, 11 de maig de 2010

Un que hi deixa la pell

En Manel, després d’intentar analitzar tot l’enorme embolic que hi havia en aquell aparentment tranquil barri va començar a dubtar entre les tres o quatre possibles sortides que se li oferien.

Que en Fong traficava, ho tenia clar. Que la Txell era una mala puta que feia servir la ràdio d’aparador, també ho sabia. D’altra banda, darrerament semblava que quelcom se li havia anat de les mans, la notava tensa i nerviosa, sense l’aparent frescor que sempre havia mostrat.

Tenia pendent rebre el resultat final de l’autòpsia de la dona de fer feines que van trobar morta. Semblava que les primeres proves apuntaven a alguna substància estranya, però no acabaven d’identificar cap element dels llistats i coneguts. Només li havien dit que no semblava una mort natural.

El disbarat d’aquell gos noi, o noi gos, li va recordar un mal acudit de quan era petit (sabeu com es diu el germà lleig d’Einstein? Frankestein!) Si podia relacionar el cas del noi, i els resultats de les proves, potser, només potser, en treuria alguna conclusió.

Amb un mig somriure, pensant encara en l’acudit, només mig, és clar, va començar de lligar el cas de les trifulgues del Fong, la seva estranya clientela, gos, capellà i el reguitzell de desconeguts que sovint entraven i sortien de la rebotiga. Li sonava a tràfic de substàncies il·legals. No s’atrevia a dir-ne drogues, l’únic que sabia era que, fins feia poques setmanes tot semblava tranquil, i d’un temps ençà, els fets estranys es precipitaren en un boig pendent d’estranyes relacions.

No acabava de veure clar quin paper hi tenia la Marianna, però quan va entrar en joc aquella mossa, la Sara, i va buscar el pobre Jeroni, una llumeneta es va encendre al seu cervell. Aquella dona no havia vingut voluntàriament al barri, i de fet, només s'havia acostat al Jeroni, que ell sabés.

Bé, els hauria de reunir amb alguna excusa. Hauria de trobar una bona raó.
Llavors se li va acudir. Ell, en Manel de les flors, muntaria una festeta, amb l’excusa de veure el darrer partit de l’equip de l’any. Celebrarien el guany de la lliga, que no dubtava tornarien a aconseguir. Demanaria a la Txell que en fes propaganda a la ràdio. I que no deixés de demanar l’assistència de tothom, que allò s’hauria de regar amb un bon vi. Si hi afegia un xic de teca de franc, tots s'hi arraparien, prou que els coneixia.

El vespre següent, se’n va anar a la ràdio. A la butxaca duia la pistola, per si de cas.
Llàstima que no es va fixar en el cel net de núvols.
Llàstima que no va parar atenció a la lluna.
Llàstima que no va sentir el lleuger trepig que l’encalçava.

Només va tenir temps de veure una ombra fosca que se li abraonava. Un alè estrany, una olor especial, una mena de cop sec al coll que li va tallar la respiració. La més negra de les ombres el va omplir.

L’endemà, van trobar el Manel estès i desagnat. Curiosament, qui va donar la veu d’alarma va ser el Jeroni, acompanyat del seu darrer i més fidel company, el Cuco. Si l’haguéssiu mirat als ulls, hauríeu pressentit quelcom inexplicable, enmarcat en un color blau de maragda.
Zel

Google analytics

Llicència Creative Commons