dilluns, 19 d’abril de 2010

L'assistenta social repassa els fets

Refent els dies passats, desesperada per la pèrdua absurda del seu mòbil (com collons va ser tan barroera de deixar-lo al banc on xerrava amb en Jeroni?)
La Marianna repassa una i altra vegada tot el que sabia i havia anat esbrinant.
-El recoi d’home aquell era un mossèn, i d’això se’n va assegurar fent preguntes aquí i allà, sobretot al Jeroni, a qui volia de totes totes donar un cop de mà. ( i aquí va ser on va perdre el ditxòs mòbil, recony!) Per una vegada que volia fer una feina digna... En Jeroni era un bonàs, i tenia ganes de fer alguna cosa de profit. Tenia entre cella i cella participar en el programa de ràdio. Va prendre notes de les seves observacions i li va prometre posar-ho per escrit, que quedés com un testimoni d’observador del barri.
-D’altra banda la molt bagassa de la Txell s’empassava qualsevol home mig “possible” que se li posés al davant. I si engalipava en Jeroni i aconseguia fer-lo xerrar més del compte?
-Per acabar d’arrodonir la història, ara sabia del cert que la Txell havia confirmat que el Jeroni no només escriuria, sinó que sortiria en viu en un dels programes, en un dels seus projectes.

-I, pel que havia pogut esbrinar, entremig, al barri, havien passat coses. Massa coses. Hi havia un mort (morta, de fet), a casa del Ramon, curiosament, la dona de fer feines.El botiguer volia tancar la paradeta. El gos de no sé qui corria pels carrers com esperitat, després d’haver burjat les coses d’en Fong, ja no semblava un gos normal... diries que et mirava d’una manera un xic...no sé, un xic...humana?

Així que va tenir clar des d’aquell dia que, si no era a les bones, seria a les males. Tocava moure fitxa.

El mossén tenia molt a perdre. I tant. I més en aquests moments en que sembla que hi ha una gran sensibilització cap a les sortides d’olla dels capellans. El pla? Senzill. Ja s’encarregaria ella de fer-li saber al Ramon el que volia. I per escrit, si no trobava altra manera. O li garantia amb bones recomanacions feina i lloc de per vida, o xerraria.
De passada, no perdia de vista la Txell. Es va acostumar a seguir-la físicament i també a escoltar el programa. Segur que en trauria profit per dues bandes. No hi trucava gent, allà? No feia una mena de nit en directe? Ja miraria de fer sortir tot el merder a la llum, si no recuperava el mòbil i... potser...qui sap, potser el Jeroni li va guardar?

Un dels vespres següents, escoltant "Fem-la petar", va quedar com de pedra. En Jeroni en directe!

“Al meu barri hi ha una església. Al món hi ha moltes esglésies. Als diaris no parem de llegir notícies sobre l’església, el Papa, els islamistes,... Jo no crec ni en déus ni dimonis, ni en res. Ni en mi a vegades. Però la veritat és que a mi m’ajuda. Reconec que això que duc avui posat m’ho han donat la parròquia del barri. I conec un capellà: en fra Ramon. Es un bon home, però està equivocat. Com tots els capellans i gent de missa. Però conec coses d’ell que ni ell s’imagina...”

Blanca, la Marianna ho va intuir, en Jeroni tenia el seu mòbil i a més, havia vist el que hi havia gravat! Hòstia, ja només faltava això, i si aquest ho sabia? Negoci perdut! Cali fer un canvi de plans urgentment. Encara tenia contactes al centre.

La veritat sobre la transformació d'en Cuco

En Cuco començà a sentir-se marejat. Més aviat a sentir-se com no s’havia sentit mai. La pell li tibava d’una manera extranya i la lluna plena, que brillava allà a l’extrem esquerre del punt més alt de la finestra li feria ells ulls com si fes molt de sol. Els ossos li feien mal i una colla d’emocions que en la seva plàcida vida de gos mai no havia sentit començaren a envaïr-lo amb una força que no podia evitar. El pèl li queia ràpidament i les potes li creixien. Tot i el dolor que sentia, o potser pel mateix dolor, perdé el coneixement.
Al cap d’una estona es despertà. Geia a terra suat (però si els gossos no suem!) i sense pèls al cos. Un cos estrany que havia canviat de forma per alguna raó desconeguda. S’alçà a quatre potes i li resultava extremadament incòmode, així que provà de posar-se dret com les persones i ho aconseguí fàcilment. A un extrem de la cambra hi havia un mirall i s’hi atansà lentament: No podia creure el que veia. Al mirall s’hi reflectia un home jove, ben plantat, nu, que el mirava amb estupefacció.
Al cap d’una bona estona va adonar-se també que el canvi li havia donat una enteniment que abans no tenia, i el do de la parla, que havia après dels humans encara que no podia articular en la seva forma de gos.
Recordà ràpidament les pastilles. Què li havia passat? Quina desgràcia més gran! Si la cosa pitjor que hauria pogut desitjar era transformar-se en home!
Però sortí al carrer.

Google analytics

Llicència Creative Commons