dimecres, 31 de març de 2010

Una morta i un controlador.

La Pepa estava tota il·lusionada quan va obrir la porta. Li portaven flors! I que boniques! Segurament eren del nou director de l'emissora, que finalment havia sucumbit al seu menú visual de caiguda accidental de foli més demostració de tanga mínim. La Txell es moriria d'enveja. Però quan va veure que eren del pocapena de'n Maurici, el tècnic de manteniment, no les va voler ni olorar, per més que el florista s'entestava a que se les quedés.

En Maurici no va tenir cap reacció quan ho va saber. I és que el noi ja no es feia il·lusions. Per això li resultava tan estrany haver tingut aquell rampell de gastar-se calés en un ram inútil. Segurament havien estat les pastilles del xinet. Des que havia somniat que la Pepa i ell reinventaven el Kamasutra, no podia evitar assetjar-la tossudament, encara que s'esperava rebre una plantofada qualsevol dia.

Estava pensant en confiar les seves debilitats a aquell capellà que rondava pel bar. De fet, els capellans són una mena de psicòlegs gratuïts. Poc s'imaginava que el mossèn, àlies "Ronaldinho", després d'haver aconseguit una cita amb la Txell, ja no tenia cap més visió celestial que la del pitram de la locutora. Curiosament, a la Txell li havia interessat més parlar amb en Jeroni que la història de les pastilles dels xinos, però certament ara, cada cop que pensava en ella, li calia una bona absolució.

En Jeroni se sentia protagonista. La Txell Sorribes, qui ho havia de dir! El llibre sobre la catosfera literària li havia permès parlar de l'actualitat internàutica catalana amb una agilitat que havia causat admiració en aquell bombonet de xavala. Les mirades d'odi del capellà van afegir uns quants quilos al seu ego, i quatre pinzellades sobre la seva vida obviant els detalls sòrdids i donant-li un aire d'aventura mediàtica van fer un efecte màgic. Al final, la promesa d'una sèrie de trobades i -potser- la col·laboració en un blog del programa. Mossèn Ramon maleïa haver fomentat aquella trobada fatal.

La Txell estava il·lusionada davant del nou projecte. Un blog obriria la possibilitat a una nova col·laboració per part dels oients, i en Jeroni era tan interessant...! Li venia de gust xerrar amb un home que, per un cop, no feia ulls de dur-la al llit. I parlant d'això... potser seria divertit convidar el capellà a les converses. Sempre es posava tan nerviós que acabava trencant alguna cosa.

Jaume Fong, en un racó fosc de la seva botiga, esperava esdeveniments. Li agradava tenir-ho tot controlat, i ara algunes coses havien fet figa. D'una banda, el babau de'n Cuco, que no fotia ni cas de les seves instruccions i s'havia fet lleial a la Txell. De l'altra, la Pepa semblava més interessada en el nou director que en espiar la seva companya (què es pot esperar de la meuca més sol·licitada del bordell de papa Fong?). I ara, el pitjor: La Isabel s'havia empassat les pastilles equivocades i l'havia dinyat. La policia lligaria caps i aviat els tindria a la botiga demanant explicacions. Tot el seu pla a fer punyetes. I això no podia ser. Ho havia de tirar endavant com fos.

Però Mossèn Ramon havia amagat aquelles pastilles mortals abans que la policia tafanegés. Estava segur que en Fong li havia d'explicar moltes coses i, si més no, ara li devia un gran favor...

Google analytics

Llicència Creative Commons