dilluns, 22 de març de 2010

L’olor de la sagristia de vidapervida

A mossén Ramon li feia poca gràcia entrar en la botiga del xinesos de dia i a sotana descoberta, però una urgència és una urgència i la por espenta el valor. Encara tenia un boirós record de com havia arribat a tindre una cita amb una dona de bandera, una verge sense pecat, i un rodamon malcregut i lletraferit, només recordava el barral d'orujo i l'espera entre la missa de les 6 i el rosari de les 8 de la vesprada.

El soroll escandalós de la imatge de la Immaculada feta a mil miquetes, les cames espectaculars d'aquella dona tan jove i captivadora vistes des del terra, la decisió d'aquella ànima ferma en adreçar-se directament cap a la pila del baptisme, i la frase que li deia sa iaio assegut davant del casino Déu dona pa a qui no té dents, tot se li barrejava entre el record i l'olor de la dona.

La periodista radiofònica conductora del programa Fer-la petar, no era conscient de l'efecte que la seua presència havia produït en aquell mossén acabat d'arribar a la parròquia, però en veure'l per terra intentant recomposar la Mare de Déu escampada i enganxant-se amb la casulla i l'estola va comprendre que era l'home que buscava. La seua vellutada i càlida veu va acabar de vencer la resistència del mossén i el seu perfum de taronja amarga i ambre, va aconseguir la cita per a l'endemà.

El rector havia promés la Txell que l'acompanyaria a buscar Jeroni, el rodamon lletraferit que coneixia els secrets de la ciutat i que, segons paraules de la periodista, aconseguiria que la seua vida canviara. No sospitava la dolça i inconscient criatura que la vida de totes i tots ja havia canviat. Per a mossén el perfum de la dona, que envaí la seua intimitat i l'aire enrarit de la parròquia, era la seua nova vida. De la seua pituitària desaparegueren els ciris i l'olor de les beates, i s'hi instal•là un nou aire fresc i apassionat que estava a punt de convertir-se en vendaval.
Mentre esperava que la dona acudira a la cita i pensava i recordava, veié la botiga i se'n recordà de la imatge trencada, per pagar el pecat entrà mig d'amagat i s'emportà la primera figura que trobà de la Mare de Déu trencada.
-I hòstia si pesa la Immaculada!--va exclamar un moment abans de veure el rodamón assegut al banc.

L'endemà de la cita al parc la Immaculada, concebida sens màcula, però fabricada en xina i amb uns colors espectaculars i vibrants reposava en la seua nova llar. Isabel, la dona que feia més de vint anys que s'ocupava de la parròquia i de mantindre l'ordre en la sagristia fixà la seua escrutadora mirada en el mantell blau de la nova verge i no es va poder resistir a mirar-la de més a prop. La investigació d'Isabel, que escarbà la nova figura de dalt a baix, va acabar en descobrir un plàstic plenet d'unes pastilletes menudes amb una forta olor a menta, com els Sminths va ser el seu últim pensament. En terra tornava a estar la Immaculada en mil trossets, les pastilletes de menta i el cadàver d'Isabel, amb el mateix somriure que li van veure el dia que va morir sa mare.


Rosa Roig
http://vidapervida.blogspot.com

Google analytics

Llicència Creative Commons