dijous, 11 de març de 2010

La Txell, un diamant en brut.

Potser no era espatarrant, però no havia tingut mai problemes per atraure els homes. Irònicament, la majoria dels seus pretendents actuals la festejaven per la seva veu. Cada nit, les paraules de la Txell acaronaven les oïdes d'un bon grapat d'insomnes. Hagués preferit un altre títol. "Fer-la petar" era, des del seu intel·ligent punt de vista, un nom absolutament vulgar per un programa de ràdio que, malgrat el format conegut i repetit fins a l'extenuació, li funcionava de primera. Ella hagués preferit una cosa més trencadora, com un fòrum on tohom pugués abocar les seves fantasies sexuals, o confessar secrets propis i aliens, amb noms i cognoms. Massa arriscat per a una emissora mitjaneta. La Pepa, de control, li filtrava totes les trucades mitjanament sospitoses, encara que darrerament, ressentida perquè la Txell li havia pres l'últim "manso", a vegades li colava pesats que no sabia com treure's de sobre.

El manso de la discòrdia (un afroamericà que es dedicava a vendre bicicletes de filferro i donar classes d'anglès) acabava de tocar el dos definitivament, i la Txell pensava amb goluderia en els seus llavis mentre intentava escoltar la nova bogeria d'un oient habitual. Es feia dir "Ronaldinho" -ves a saber per què-, i ara li estava explicant no sé què d'unes pastilles miracoloses.

- "Així doncs, com quedem, Txell?"

Aquella pregunta la va estampar contra la realitat. No havia lligat ni una frase del que li havia explicat en "Ronaldinho". Què coi havia de contestar-li?

Google analytics

Llicència Creative Commons