dijous, 11 de febrer de 2010

La saviesa d'en Fabrizzio


- Sé que sovint he volgut fugir- va pensar la Bruna.
Ara estava atabalada –molt atabalada- provant de comprendre què li havia passat  a la Tina i a l’avi Biel. L’Alícia i la Cleo li ho havíen explicat de manera “atropellada”, i cada vegada que ella  demanava una explicació pausada i clarificadora, acabaven per barrejar-hi en Llorencet.
Aquesta història rocambolesca, apareixia en el moment menys oportú. Se les estimava molt, però justament ara havíen d’aparéixer amb l’avi muntant aquella marabunta de neguits. L’avi Biel sempre havia estat una mica amant de les excentricitats. La mort de la Marta, li havíen aguditzat els alts i els baixos. Però tenia clar, que boig-boig, no ho estava.
Què oportú, l’avi Biel! Ara que pensava més en una dolça mirada que no pas en els tractors, la terra conreable, el plaer de desbroçar per donar pas als nous brots, fins i tot els passejos amb els cavalls que la feien sentir lliure de tot lligam. I el voler i no saber prendre part, amb una certa harmonia, amb la resta.
-       Ara marxarà? Vol fugir? Ha de marxar? Ho vol? Desitja quedar-se?
Mentre recull els carbonets de la llar de foc, pensant que haurà de passar per la dutxa per esbandir l’olor del femer del cavalls, se’n recorda d’en Fabrizzio.
Aquell jovenet amb pinta de setciències un dia li va dir que la felicitat no arriba si no l’anem a buscar. Quin col·leccionista de referències i quina memòria prodigiosa i espectacular, la seva!
Aquell dia, just aquell, va decidir tornar de les amèriques i instal·lar-se de nou en terra –si no ferma- amb menys terratrèmols.
-       I ara, de nou, terratrèmol – i una esgarrifança li va atrapar la pell.
Trecadisses de miralls, moviments, batibulls i desconcerts, essències, absències…
Entre la realitat i la ficció, endevades l’espai és minso.
Hi havia una mirada que –mirada- la trasbalsava.
Va provar, de nou, si el mòbil de la Tina, responia.

Google analytics

Llicència Creative Commons