dimecres, 23 de gener de 2008

Trets al bosc

Li agradava sortir a passejar cap al tard, abans que es fes fosc. I aquell dia, la Júlia necessitava airejar les idees i posar en ordre els esdeveniments dels últims dies. La trobada amb en Bernat, l'aparició d'un home misteriós, la possible tornada del fill del mestre mut, la innauguració i els projectes professionales, en Carles,... Potser els sorolls del bosc aconseguirien que hi veiés un xic més clar.

Caminava dins els seus pensaments sense adonar-se'n que algú se li acostava per davant. Aquell capvespre havia decidit fondre's amb les ombres del bosc i les cançons que la transportaven a altres móns fantàstics. Quan alçà la mirada i s'espantà de la seva pròpia ombra i de la figura que s'aixecava davant seu... Poc a poc, en el transcurs d'un segon, la seva mirada s'enfocà i distingí la Júlia. Les dues, al veure l'ensurt reflexat en els ulls de l'altra, es van posar a riure, descarregant d'aquesta manera tota la tensió que havia electritzat l'ambient. Tenien la sensibilitat a flor de pell.

Van seguir caminant, conversant sobre les diferents anècdotes que omplien les seves vides, obviant els detalls més íntims, però sincerant-se i deixant la porta oberta per foragitar les seves pors més profundes.

De sobte sentiren un parell de sorolls estridents, com dos cops secs i metàl·lics, com dos trets, no gaire lluny d'allà on eren. Amagades entre uns arbustos, intentaren captar amb la mirada qualsevol moviment per entendre d'on sortien els sorolls. I de sobte, el córrer d'una persona, l'udol d'un animal ferit, i una ombra que es movia davant d'elles, allunyant-se.

- Déu meu... Si és ell! En Joan!
- Aina, què dius tu ara! Què hi ha de fer al bosc el fill del mestre mut...!

I amb un fil de veu, l'Aina xiuxiuejà:

- No Júlia, no... El fill no. Ell mateix...
- Però Aina, saps molt bé que no pot ser, que... Potser les ombres, potser la falta de llum,...
- Pot ser, però l'altre dia també em va semblar veure'ls i ara... No ho sé, potser veig visions.

Quan ja no sentiren les passes a prop es van aixecar. Es disposaven a desfer el camí quan tornaren a sentir aquell crit, un udol que es fonia amb la nit, que suplicava ajuda. La veieren estirada al terra, intentant netejar-se una ferida de bala de la pota dreta, patint, cridant, plorant,... Es van acostar a la mare lloba i ella es deixà agafar, dòcil o colpida pel dolor incessant. Potser el doctor Bartomeu podria fer-hi alguna cosa.

Google analytics

Llicència Creative Commons