divendres, 14 de desembre de 2007

Don Bartomeu

Na Tonina corria com una esperitada, travelava i s’aixecava en un sospir, un cop i un altre, un carrer més i ja hi seria, començava a faltar-li l’alè, quan va fitar el portal redó de ca don Bartomeu, i pogué veure que una de les fulles d’aquelles portes feixugues –de nord vell- estava oberta, com sempre.
Sense tocar, s’endinsà cap a dins de la casa, d’on sortia un renou eixordador.
- don Bartomeu! don Bartomeu!
- Qui hi ha? –demanà, cridant, el metge-.
- Vengui amb mi, ràpid, que na Llúcia s’ha fet un trenc al cap! –na Tonina ja havia arribat a la saleta del segon aiguavés-.
- Tonina, a poc a poc! ... que trencs se’n fan cada dia, però partits com aquest només n’hi ha un cada quatre anys!.
Don Bartomeu estava mirant la final del Mundial de futbol, mentre escoltava el mateix partit per la ràdio, amb el volum a rebentar, degut a la seva sordesa.
Na Tonina, en sentir aquella resposta, tornà de tots els colors. I no es pot dir que li vengués de nou, ja que don Bartomeu, el metge titular del poble, tenia la gent acostumada a aquestes sortides de to. Però la urgència del moment deixà na Tonina sense poder articular paraula i girà cua, cap a ca la seva germana Llúcia.
Quan hi arribà, don Bartomeu ja hi era. Havia mal aparcat el cotxe just davant del portal i s’havia precipitat a assistir l’accidentada.
- Res. No ha estat res –va dir don Bartomeu, en veure entrar na Tonina-. Amb un parell de punts en tindrà prou.
- No sap quin ensurt, quan he sentit el renou dins la cuina i l’he trobada estesa a terra.
Na Llúcia s’havia enfilat en una cadira per arribar a la xocolata, que la seva germana amagava damunt un escudeller, tapada amb una olla, perquè el metge li havia aconsellat que no en prengués.
Després de cosir la ferida i assegurar-se que l’hemorràgia s’havia aturat, don Bartomeu agafà el maletí disposat a tornar-se’n aviat per veure acabar el partit.
- Que prengui aquest analgèsic cada vuit hores, si té mal de cap. Si no, que vengui a la consulta d’aquí a un parell de dies.
- Gràcies don Bartomeu ¿què li devem? –demanà na Tonina-.
- Res. Me’n torn a veure si encara arrib a temps de veure acabar el partit.
Just quan arribava a ca seva, caixes destrempades, l’àrbitre assenyalava el final del partit: Brasil 2 – Itàlia 0.
- És molt gros, l’assumpte! Ni mirar el futbol a ple, me deixen. Al menys, ha guanyat Brasil.

7 comentaris:

  1. Uep company@s!

    Com que no sé com va, això dels torns, i he pensat que per a crear el personatge -abans d'inter relacionar-los- l'ordre deu ser el de menys, avui que he tengut temps l'he creat.

    Salut!

    ResponElimina
  2. Quina velocitat! Quin ritme! Un final divertit jajaja. Escrius molt bé Sebastià. Hauries de posar relats al teu bloc! Aquesta faceta teva no la coneixia ;D

    ResponElimina
  3. molt bo... una pregunta: he vist que hi ha nou vots en l'enquesta dels torns, i naltres som set... com és això?

    ResponElimina
  4. Queralbs, els torns van per l'ordre que estan els nostres enllaços aquí, al blog comú. A tu et tocarà després de Sol Solet. Però tampoc importa molt l'ordre, ja que si algú no pot no ens ha pas de deixar bloquejats.

    Jo proposo que a partir d'ara intentem seguir-lo, però si algú triga més d'un parell o tres de dies a penjar post, el següent el pot penjar.

    ResponElimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. Idò, jo vaig darrera Sol Solet.
    Entesos. :/

    (així ja tenc el meu proper torn cobert)

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons