Soroll de rovell en el vell rellotge, Ell;
portentosa explosió provocant el cant, Jo;
entre tots dos el miracle de l'etern miratge, el mirall.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Francesc, m'ha atrapat el teu mirall. Segueixo, gràcies!
ResponEliminaEl vers em dóna una imatge que gairebé diria que veig, Francesc...
ResponEliminael rellotge posa mida al temps, ens recorda que el temps se'ns acabarà, el miratge de rovellar-se plegats.
ResponEliminaUn poema molt intens, molt bonic..!
seguiment extraoficial:
ResponEliminaPlètora solitària
Has fet que el mirall
Esdevingui companyia
Meva, contra l'estrall
I contra la malenconia.
Perquè, en el fred reflex
Que em sotja, reprenc
L'esforç de viure, perplex
Com la quietud del fenc
Que sap que espera endebades
La brisa que pugui endur-se
La solitària tija enllà,
Perplex perquè no conec el demà
Ni quan acabarà l'eixorca cursa
Per trobar les teves mirades.
d.
Em recorda les paraules d'un Tuareg que deia: Vosaltres teniu rellotge, jo tinc temps.
ResponEliminaM'ha agradat el teu poema.
Crec que tinc un rellotge vell per il·lustrar-lo... preciós!
ResponEliminaI el temps ens porta a la simetria!
ResponElimina