Poso llacunes de silenci trist,mot rera mot, i miro la tenebra.
De trist silenci poso llacunes
sota llucanes de llum al caire
del mot de la teulada ...
Miro la tenebra i m'apareix
olor de la sàlvia, l'ormí flairós
i l'aroma m'embolcalla
el present
Mot rera mot i sota cels d'infant
no oblido cap record i em venen
aquells tous
de molsa premsada
aquells pessebres d'abans , el suro
surant dins el somni,
pessigolles que fan riure
el trist , mudant-lo a trast
que sona.
El trobo preciós.
ResponEliminaHi ha silencis que sonen? He parat l'orella i l'he sentit en aquest poema.
ResponEliminaFita
M'agrada aquest tast mudat.
ResponEliminagràcies!
ResponEliminaEncertades paronomàsies (paraules que s'assemblen en el so i es diferencien en una lletra) i al·literacions (repeticions de sons per fer sentir una experìència sonora o visual) per transmetre tristor (sembla que he fet el mateix en el comentari, ais)
ResponElimina:-)
Em trec el barret, Elfree... m'agrada molt, tot el que explica la cantireta es rep d'una manera estimulant pel cos i per cervell.
ResponEliminaUn poema molt bonic, fins aquí m'arriba la flaire de la molsa, amb d'altres records "sota cels d'infant"...
ResponEliminaPetonets.
cantireta fa tant temps que ja faig de profe de llengua que fins i tot he oblidat paronomàsies i al·literacions i altres pesques ....gràcies!
ResponEliminaCarme mil gràcies celebro que t'hagi agradat!
Gràcies M Roser !