La ventada ha estat agosaradament intrèpida.
Jo, covarda, veig un jaç de liquidàmbars, roures,
i fulles de ginkos. Paro el cor, sense aturar-me,
per trobar-hi la bellesa. Sense saber-la trobar.
Desafiant, va enlairant-se, i una fulla roja, dentada, com un senyal,
em repica la galta.
No veuràs la fondària
on s'encalma la pluja, em dic.
I em frego un ull per esbaldir la llàgrima.
Arriba un xiuxigueig augurant
que el temporal haurà d'amainar.
Una, dues, tres...fins a mil, riqueses voladores,
romandran guardades -com un tresor-
al llibre de la vida.
Quina alegria veure't aquí!!!
ResponEliminaAmb aquesta bellesa roja de les fulles i les riqueses voladores i el xiuxiueig que ens avisa del final del temporal...
Una foto preciosa, fanalet
Un poema profund i preciós, tal com sols fer. Encantades, que tornes a ser-hi.
ResponEliminaJo diria que sí que l'has trobat la bellesa. La percebo en les paraules i en la imatge.
ResponEliminapreciós de veritat et felicito! abraçades!
ResponEliminaEls temporals sempre amainen i després surt l'arc de Sant Martí...
ResponElimina