Ets l'arbre
que les seves fulles
ploren rosada...
Fas el camí en solitari,
però la companyia està més a prop
que no l'horitzó...
Ets l'ombra que
aixopluga la vida.
La teva paraula
sempre tindrà veu
perquè neixde la profunditat...
L'alè de la tristesa
és qui et fa
respirar enyorança...
Onatge, m'has donat un dels fils indesitjats, però possibles, gràcies...
ResponEliminaen aquest moment ...desprès haver llegit el teu poema,voldria ser un arbre nou. gràcies Onatge
ResponEliminaOnatge solitari i profund, que canvies els mots i els dones esperança (o no?) potser... enyorança!
ResponEliminaTu mateix ho dius, Onatge, recorda-ho sempre: La teua paraula sempre tindrà veu perquè neix de la profunditat.
ResponEliminaUna resposta directa a Cinzia, que jo he volgut traspassar fins a post.
ResponEliminaEm va semblar que valia la pena i al cap i a la fi, es tractava d'això, no? respostes poètiques.
Bonique s paraules, Onatge
Els arbres i les ones... m'has fet pensar, les ones pel teu nom, els arbres que esmentes.
ResponEliminaEls arbres. Sensació d'eternitat, de força. Com voldrien que fossin les emocions que ens fan sentir vius i, irònicament, tan fdràgils...
ResponElimina