Tenim els llibres

Som com llibres guardats
a la prestatgeria, atapeïts, plens de pols,
com algun d'aquests llibres,
esperant que algú el prengui,
i en comenci a passar pàgines.
Que el punt de llibre
renovi la confiança
que sempre hi haurà un dia més
per a tots, per poder continuar
la lectura on l'havíem deixat.
La paradoxa és que aquests dies
llegim moltíssim, almenys jo,
per omplir amb el fet de llegir
aquest lloc buit de la nostra vida.

(Seguint la Carme)

Tenim l'enyor

Tenim l'enyor de la distància
infranquejable, en aquest confinament.
La distància dels qui no podem veure
és la companya de cada dia.

També ens tenim al cor i al pensament.
I floreixen mil contactes que crèiem apagats.
Tenim els llibres, tenim els versos, 
tenim els xats i les imatges.
Tenim els mots de consol i les abraçades de paraules.

Tenim l'enyor i el fem florir d'estimació.

ENYOR

ENYOR

Enyoro als meus fills,

a la meva princesa,

als amics, als companys de feina.

Enyoro els dinars dels dissabtes,

les lectures dels dilluns,

i els improvisats dinars dels divendres.

Enyoro el soroll, la gent al carrer,

el so de tantes rialles,

la familia i les passejades.

Enyoro enlairar les copes

i brindar per tu, per mi,

per nosaltres.....

Enyoro els sopars,

i els gin tònics a l’alba,

i les llargues converses.

Però el que més enyoro

són les vostres abraçades,

fortes, llargues i sinceres.

Després de tant de temps

enyorant a aquells que ja no hi son.

Avui és temps d’enyorar

a tots els que hi son,

però no podem veure.....

Anna

Març 2020

“Confinament”

Acolliment

Una imatge repescada d'aquest mateix bloc

Record i somriure

de viure,

aquest vell amor

de cor.

Volíem entendre

i aprendre

l'infinit anhel

amb zel.

La tendra arribada,

encara,

ens commou la pell,

pinzell

de tacte suau

i brau.

Ens queda la lluna

la bruna

com un gran fanal

oval

per tenir claror,

no por.

I trobar saviesa

apresa

d'aquest doll d'amor

del plor.

COM OCELLS... aquarel·la

Despert, destapà el cos...

Prou pensava en peus al mosaic...

A la claraboia el pardal

esmolava el bec...

Soroll vidriós metàl·lic

no becava formigues,

ni papallones ni cucs, ni mosques...,

era el seu morse que connectava

amb els altres companys i companyes...

Oh,ja no era un bec sol que s’esmolava

i el xivarri el despertava de ple...

Una fregasada als ulls

i a peu nu arribà al finestral

Baix al carrer el tractor no callava

Al compàs d’aquella musica,

un grup de persones

buscava en sa parla

la claror del sol entre núvols

i la paraula fluïa com becs de pardal.

Quines coincidències !!

Amb el bec circulen els secrets matiners.

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 17-5-17

Encara l'ocell

Encara l’ocell
és bell, 
i inabastable, 
quan em frega la mà 
amb el seu vol lleuger 
i se'n torna cel enllà. 

I encara l'amor, 
amor, 
profund, 
incomprensible, 
present, 
inoblidable. 

Ferida d'amor tancada. 
El seu camí obert 
em resta secret,
desconegut, 
ignot.

D'amagat l'hivern s'atansa.

Encara

Encara l’ocell
és bell
i encara l’amor,
amor: 
per molt contingut que sigui,
per molt víctima de l'oblit,
per molta petrificació
que l'acompanyi.

La ferida d'amor
s'ha de tancar.
Però es cura de veritat
amb el que resta del dia.

Excés de primavera - de Josep Palau i Fabre

Acabem la nostra trobada amb Palau i Fabre, que ha durat dos mesos, amb aquest poema: Gràcies per ser-hi, un cop més!

  Excés de Primavera 

Encara l’ocell
      és bell,
   i encara l’amor,
     amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!
   La rosa en esclat
      -pecat-
   espines no duu,
      per tu.
Les flors es vesteixen d’àngel.
(Breu és l’avís de l’arcàngel.)
   Les roses dels cels
      -estels-
   duen un fibló:
      dolor.
L’aigua del riu és de plata.
(Lluna, sirena d’escata.)
   El cel fa un atur
      -atzur-
   i resta suspès,
      malmès.
Tinc un sol cor i no es cansa.
(D’amagat l’hivern s’atansa.)
   La mà s’ha marcit
      al pit,
   per voler abastar
      l’enllà.
La noia no és tan esquerpa.
(El seu cor és nafra oberta.)
   Ai, amor, amor,
      l’amor!

Ai, l’amor, l’amor,
   amor!
Estima’m d’una vegada!
(La nit és una estimada.)

   Encara l’ocell
      és bell,
   i encara l’amor,
      amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!

Història d'una primavera de Josep Palau i Fabre

HISTÒRIA D’UNA PRIMAVERA

Desvetllament Olor i color d’ambre la cambra. Desvetllen els records i morts que no puc  entendre ni atendre. Només  el teu cos, tan clos Procura  agonies tan pies. Desfes-me l’abraç Oh braç. La meva mà d’ombra -pesombre- cerca el somniar llunyà, entorn del teu ventre, que centra. Del mar  escabrós dels dos, sóc qui s’abraona, sóc l’ona. Tu fas de penyal: fondal. La més bella ofensa comença, contra  el defensor  millor. Olor  i color d’ambre La cambra J.Palau i Fabre

Avui m'ha donat per recitar aquest poema.
Moltíssimes gràcies a l'amic Barbollaire
que m'ha ajudat a adjuntar aquest arxiu de so al post.
A veure si a la pròxima me'n surto jo.  

Un glop de tu

Un glop de tu,

un xic de temps.

Un bes rebel.

Saber-te a prop

és ja tenir-te endins.

Beure't

Amb l'aroma del cafè

penso en tu i

         glop a glop

és ja beure't 

              un poc

Un poc

Un poc t’escric, roig,

del petó i el bes, roent

amb uns pocs incandescents, mots

et beso i faig foc.

Vals

Porto un vestit vermell,
llavis de foc;
parlo del ball
i ja ballem un poc.

Traç d'amor

Et dibuixo

amb llapis negre,

traç petit, ple d'amor.

Et sento, 

i només sentir-te

ja és abraçar-te un poc.

Et responc

Et responc,
amb llapis molt suau
uns mots d'amor.
Et penso, i només pensar-te
és ja besar-te un poc.

L'espill dels teus ulls

T'escric amb llapis verd
mots de mar.
Et mire als ulls
i esdevens bell mirall.

Missiva de Josep Palau i Fabre

T’escric amb llapis vermell, 
mots de foc; 
parlo del bes 
i ja és besar-te un poc.

L'amor no fa mal

Només soc el bes
noia blanca
camine pel bosc
peus descalços
i ànima descalça
voleiant
carregant perfums
prop de l'alba.
No tingues mai por
flor morada
aroma de pins
et duré
quan caiga la nit
a la cambra
romer i pinyons
farigola
i l'aigua més fresca
als teus llavis.
Ai, el meu amor
ai, noia estimada.

Camino descalça

Camino descalça
pels camins de bosc,
i amb l'ànima nua
com si no fes por.

En la nit, jo et busco
els teus llavis d'or
perquè en cada somni
ens besem de nou.

Per aixoplugar-me,
sota el teu recer
faig fora les noses.
Només soc el bes.

Cançó de la noia que habita el cor de Josep Palau i Fabre

Guareix l’amor: noia blanca Viu vora el cor, sota casa. Salta del llit va descalça Vetlla el seu si per la cambra Cel aturat la font raja. ¿És el seu plor o era l’aigua? No sap ningú si  cremava: Sortia fum vora casa. Es cala foc veig la flama Ai,  el meu cor que s’abrasa