Veure's en un poema

El mirall narcisista de l'aigua,
la pupil·la en els teus ulls,
el reflex cap per avall en la foscor
d'una càmera antiga,
són l'entrada al país
de les meravelles de la poesia.
Una segona infantesa
que t'estava esperant.

Nit de Sant Joan

Dia llarg, nit curta

nit que entre foc i aigua

celebrem cada any;

ahir a la platja,

avui al camp.

Saltant la foguera

i bevent xampany.

Entre trons i coets

i mossegades de coca...

Ara il·lumina un estel,

ara beso la teva boca...

Quants somnis, aquelles nits!

Quantes vetlles viscudes,

tot ha cremat! era el destí

ara vivim nova aventura,

sento que estàs amb mi

ja no necessito foguera,

ni coets, ni cava ni coca,

estàs aquí, en mi

i això és el que importa.                                           imatge: enmimundodepalabras.blogspot.com

llum

La primera llum de matinada

entra per l'ample balconada,

els ulls volen enxampar-la.

Mandrós el cos encara,

la pell als llençols enganxa,

té tot l'Univers a la cambra.

Un bri de llum la vessa.

Llisco poèticament

                                         (Seguint l'Eduard)

Llisco poèticament i m'escapo per cames.
Presonera del fat, la pluja aigualeix la meva finestra.
A fora, el paisatge és fosc.
Amb ulls somiadors, sí i també, potser, amarats de llàgrimes,
veig la llum càlida d'estiu.
Dels replecs del cor retornen cançons velles.
Qui em retreurà que vulgui jugar amb els colors i
rabejar-me en els records?
De pous d'un pam de llot i inútil, els camins en van plens.
Com diu la cançó, sóc vella i sàvia i
amb un bri de llum en tinc prou per no ofegar-me.

El miratge a la mirada

Tenies el miratge a la mirada,
sobre el pou on els teus vells somnis
mirallegen cada matinada,
on canten aus rares les cançons
que es van perdre als plecs del cor.
Quins seran els nous recers
on dipositaràs el fred dels dies
que s'esmunyen com ombres furtives?
Quin serà el doll on vessi la claror
que ha d'il·luminar-te de bell nou
l'esguard que busques en el llot?
Potser has buscat la llum a fora,
en la densa i obscura vegetació
de les serralades que van néixer
en els sotracs dels terratrèmols.
I potser en canvi tens una pregunta
que nia imperceptible la resposta
en el terreny obac on t'empares
i lentament llisques i t'escapes.

El cos la cus

Segarrejant ;-)

i ben reals...

A tocar dels dits,

un mugró s'eleva.

En tot rostoll,

una bala de palla

assegura l'agulla

i el cos la cus 

dins del cor.

Et pentino

allà on la farina

es fa pa 

i se'n deleix.

EL MEU MIRALL, L'OMBRA... boli ràpit

Era curiós, em perseguia l'ombra,

mirall retallat per l'esclat del sol,

de vegades davant, altres darrere...

Allà al lluny el desig inquietant

viu, incisiu, ara apagant-se, escèptic

em deia el meu vertader si...

El meu mirall m'acompanyava

i em reflectia incòlume i callat...

El meu teatre d'ombres xineses

canviava a cada instant....

i em narrava les meves misèries

i felicitats a pleret com tic tac

de rellotge que no es descantella.

MIRALLS

Imatges de records
ens acompanyen,
com una cançó perduda,
que balla dins del cor.

El mirall que ens acompanya

Ha canviat, de bell nou,
el mirall que ens acompanya.
Abans miracle d'atracció,
ho feia tot a la nostra mida.
Ara, nítidament el veig
amb la claror que retorna.

Hi som tots, ben dibuixats
i ben reals...
o potser no, 
aquesta realitat  ja no és la meva.
Encara hi vull ser, 
però, imperceptiblement, 
ja me n'escapo.

Abans sembraré

Abans sembraré,
si vull que el miratge sigui plaent.
És ben real,
el mirall que ens acompanya
tot fent camí.
Al sac,
hi duc just el pa
per compartir.
Prou que l'aigua és tèrbola
i no em veig la cara amb nitidesa.
Ara ja, tampoc cal.
Des de l'altra banda,
la noia que em mira,
em saluda alegre i
tot un pou de records
m'eixampla l'ànima..

COLLiTA

Trec  bocins de terra del record

que ara ja no és terra tèrbola,

és aire,  llum,  pluja lleugera. 

Trossos de vida s'escampen.

Collita d'un paisatge plaent.

Bocins de terra

Bocins de l'ànima.

La terra apedaçada

com una vànova.

Reguem amb llàgrimes

una tarda d'angoixes.

El dia es lleva.

Segueixo la Glòria, Carme, Mònica, Onatge, Teresa, Eduard, Sa Lluna, Fanal Blau, etc.

(Fotos: Mireia Pujol)

Agulles de plata

Trena amb fils de seda
enyor i nostàlgia
i amb agulles de plata
clava aquesta papallona,
que arriba de volar
exhausta:
                 les ales a bocins,
                 cicatrius a l'anima.


No hi ha dolor més cert
que el d'ales clavades,
de llavis segellats,
de desesperança,
trenant les angoixes i
plorant nostàlgies...

                  Mentre hi ha qui diu
                  que l'oblit ens salva.

Bocins

Fa tant de temps
que tenim l'ànima a bocins
que ja ni ens recordem
de quan, tant ella com nosaltres,
teníem la bellesa de la integritat.

S'han vesat les llàgrimes suficients
per atrapar-nos en aquell almívar de sal
enganxós, perseverant i estàtic.

Ara, encara, apedaçada, 
l'ànima arracona
ventades i temporals 
i creix amb les seves cicatrius i esquerdes.

I busca arreu, pels camps, pels cims, per les valls,
les fites que li assenyalen el camí dels somriures.

L'ànima a bocins

En la petjada blanca, sobre la pell, de la sal del mar que ens acull,
orfes com ens sentim, buscant consol en un anar i venir que no consola,
es va apagant la llum d'un cel que fa temps que fosqueja.

Pertorba el neguit d'un instint d'aprenents, quan ja som vells en anys i experiències.
Rebufa un vent que ens baixa boires.

I en un intent fallit de manllevar a l'oblit tan sols l'esbós d'aquell poder-ho tot,
de quan érem joves, temeraris i insolents, desafiant al temps que avui, de lluny, ens mira perdedors;
inevitablement ens fem humils, guardant, als plecs de l'ànima, l'ànima a bocins.

DE LES TEVES ENGRUNES...

De les teves engrunes...,

el pa de vida, el retorn del camí,

del teu record aniran florint

flors, el camí no tindrà  

només pedres...

El teu record al bany maria

serà el caliu pel fred interior,

tot es vestirà d’hivern,

la carícia com una petxina

sense mar, el silenci

cantarà el teu nom

als meus llavis...

La ferida es farà cicatriu

i em recitarà el teu poema,

tot és flama amb caducitat...,

el mussol de la nit em mira

sense dir res, els estels passen

de llarg, només la Lluna em

trempa a la seva fornal...

El teu almívar de sal

m’ha quedat a la pell...

   onatge

Almívar de sal

Almívar de sal

Avui descloc la ferida

i la miro, ben oberta.

Només et retrobo

en aquest mirall

que diu el somrís

carallot de qui somia.

Faig panadons de mel,

bresca curulla de sol,

sopa encisera de llum,

cargols bruns de mi.

No em saps l'ànsia,

i si la sabessis, passa.

Aliteracions del nom,

poso comes a les valls

i repunts als cotons.

Almívar de sal,

i del punt amarg

on el nosaltres

també duu sal. 
Avui, a més
s'ha fet llast.

Té,
les engrunes 
del pa àzim
em cauen del plat.

A LA TAULA PARADA

A la taula parada,
hi deixo el rellotge dels records.
M'hi he gronxat
en un rabeig simfònic compartit.
Conscient que no puc fugir-ne.
Ja saps,
alats, sentiments s'hi escolen.
Dic prou i reprenc,
 nua i lleugera,
el camí.
Amarada,
això sí,
d'un caliu espigat que ja fruita.
                     ( Permeteu-me que ho dediqui a la Carme i a l'Anton)

PÈTALS D'ABRIL...

En la nuesa de viure

hi ha la primavera del teu caliu…

Estimar no té sinònim.

Tinc fred de Tu…

Almívar de sal, coralls profunds,

flames que no fan cendres.

Sé com sóc però no estic

segur de saber qui sóc…

Paro taula, un plat per

l’absència, pa de sentiments,

en copa de cristall aigua de lluna,

un canelobre amb versos

en flama, pètals d’abril...

onatge

La nuesa de viure

Potser el temps, potser la voluntat de ser,

finalment han aconseguit deixar enrere

tempestuoses tristeses, esllavissaments 

i esvorancs que et malmenaven la vida

La claror perseverant que portes dins

no ha claudicat en l'intent

atàvic o infantil de poder viure

en el despullament dels sentiments.

Mires cor endins i veus com 
el teu horitzó de sempre t'espera.

Ets tu mateix, i ningú més

que tu, sap com vols estimar.

Vols prendre el risc, de nou,

i instal·lar-te en la nuesa de viure.