En Roc de la Carme R

Estava una mica cansat de la seva feina a la fusteria. De fet ell no era pas fuster, era fotògraf, però no se n'acabava de sortir i ara com que li havien demanat un cop de mà provisional d'uns quants mesos, i ell tampoc tenia gaire feina, s'hi havia avingut. Si cobrava alguna mesada no li aniria pas malament.

En Roc es delia per arribar a casa. Vivia sol, en una caseta de poble, en un carrer estret, on les finestres de la casa del davant eren ben a prop. Cada dia es mirava una noia que treballava allà davant, amb discreció primer, amb somriures creuats al cap de pocs dies. Ella feinejava: treia la pols, fregava vidres i ell se la mirava, devia treballar per l'Eulàlia .

- Eulàlia - li va dir quan es van trobar de bon matí pel carrer en anar a treballar - aquesta noia que tens que et fa la neteja, me l'has de presentar.
- Aquesta noia, Roc, ni te la miris, està casada i té una nena de 6 anys!
- Ja he fet tard, Eulàlia! Ja me l'he mirada. Com es diu?
- Es diu, Elena. I deixa-la tranquil·la, que ja et conec!
- Està bé, està bé, ja faré bondat, però és que m'agrada molt. Té un somriure preciós.

I a la tarda quan l'Eulàlia arribava a casa i l'Elena ja se'n anava... li diu:

- Eulàlia, coneixes aquest noi que viu aquí al davant?
- Sí és en Roc i si em vols fer cas no li donis gaire corda.
- No, no, si no ens hem dit ni una paraula, però és simpàtic!

No va poder fer res més que sacsejar el cap d'un costat a l'altre, mentre es rentava mentalment les mans i decidia fer l'orni i no veure res del que passaria allà davant dels seus ulls.

Volia conèixer l'amor

D' Ignacio Terrado de Bocins de nit

"N'estava farta, farta, farta!
Sí! Ja n'hi havia prou, d'aquest color.
Sempre així. Sempre, sempre, sempre!
Sempre patint, maleït sigui, fugint d'un destí invencible i etern, corrent i corrent i amagant-se entre els arbres i els matolls, rere les roques i sota les pedres, si calia, per acabar perdent-ho tot amb un bes sortit de llavis d'acer.
No, no, no! Això no havia d'ésser així. M'hi nego!
És que hi ha algun invisible Narrador, en algun lloc, que s'ha proposat torturar-me?
I ella corria i corria i corria, com sempre havia fet.
Tota una història de caigudes i de plors, de pèrdua i desengany, corrent, fugint del fusell del caçador.
Però ara... això no havia de continuar així.
No, no podia continuar així.
La mare lloba va agafar els seus cadells, els tres que li quedaven –tres de vuit!– i sortí del bosc on havia viscut sempre.
Caminaria i caminaria, n'estava decidida, caminaria i caminaria fins que trobés, per fi!, allò que el seu cor anhelava.
El vent se n'endugué els udols. Tota una tradició de contes estava a punt de canviar.
Diuen que, allà a la vora del mar, hi ha algú que coneix l'amor..."

Presentació del blog

Hola, aquest blog no és un blog personal. És un blog comunitari, creat especialment per a escriure històries sobre uns personatges compartits, que seran patrimoni de tots i tots els podrem utilitzar en els nostres textos, contes, històries, situacions...

Quants som? De moment set. Ja sabem d'alguns que ara mateix no tenen temps i que s'hi afegiran més endavant. Anirem informant... dels que escriuen i dels que seran escrits.