De tots el plaers que el
mon m’ofereix,
- el cel ple de blau, la
brisa amb sa oreig
les
flors de colors, dels ocells els cants,
l’escalf del solell, que llu, com llu l’or -
no en trobo major que
mirar els seus ulls,
dons la mia aimada els té
molt mes clars
que el bell blau del cel, que el blau de la mar.
Sa veu és més dolça que l’airet més suau,
son cos és tan tebi com un pa de mel
i les roses besen sa
galta fragant.
L’anima tremola, quan son
rostre veu
i corprès d’amor, li dic
suplicant
-Ai, ma dolça aimia. No em deixis mai sol,
sigues tu ma vida, mon
cor, mon consol!