De tots el plaers que el
mon m’ofereix,
- el cel ple de blau, la
brisa amb sa oreig
les
flors de colors, dels ocells els cants,
l’escalf del solell, que llu, com llu l’or -
no en trobo major que
mirar els seus ulls,
dons la mia aimada els té
molt mes clars
que el bell blau del cel, que el blau de la mar.
Sa veu és més dolça que l’airet més suau,
son cos és tan tebi com un pa de mel
i les roses besen sa
galta fragant.
L’anima tremola, quan son
rostre veu
i corprès d’amor, li dic
suplicant
-Ai, ma dolça aimia. No em deixis mai sol,
sigues tu ma vida, mon
cor, mon consol!
Aquest poema ja du la música incorporada!
ResponEliminaMúsica medieval.
Si, m'he inspirat molt en el poema de Llull, la música que li correspon seria la d'aquesta época.
EliminaSí, molt musical.
ResponEliminaTants elogis sonen a música, si més no per a la dama a la que van dirigits.
Elimina;)
Aquest poema és tot el contrari que el sonet CXXX de Shakespeare!
ResponEliminaHa, ha!
EliminaI tant, la dama en qüestió no s'ajustava gens als canons de bellesa establers, però el poeta n'estava enamorat, malgrat l'aparent falta d'encants i l'halitosi.
Bonic.
ResponElimina:)
EliminaGràcies, Jordi!
I què no hi trobem a la persona aimada? Sempre el milor del millor, i al final el dessig en forma de pregaria de no perde-la- Molt bonic.
ResponEliminaDoncs si, els ulls d'un enamorat totes les gràcies li troben. I així és mentre l'amor dura.
EliminaSí que du música incorporada sí... És preciós, ja veig el trobador cantant...
ResponElimina:D
EliminaMolta imaginació tens tu, Carme!
M'agrada aquest poema i que paraules més boniques d'amor
ResponEliminaUn enamorat només té paraules boniques per a la seva estimada.
EliminaGràcies, Alfonso!
Amb aquest poema agafo el vol.
ResponEliminaMagnífic, Montse, ara vinc a llegir-te!
EliminaM'agradi lo biais e la modernitat d'aquela poesia per dire l'amor...:-)
ResponEliminaMoltes, gracies, pel comentari i la visita.
ResponEliminaUna abraçada!