Caspar David Friedrich
Penseu, ànima meua que el prec
que invoca Déu és necessari?
Ploreu, ploreu sense Ell amb llàgrimes
callades l'alegria peduda, la pau
de l'esperit malbaratada.
Si jo pogués abastar l'esperança
que al món, potser algun dia
hom només es mourà per amor...
Quin déu ens habita el cor, digueu-me
digueu-me si ho sabeu.
Com podrem entonar la cançó?
No la cançó perfecta sinó el crit,
no el crit que desperta
no l'amor infinit,
no el món somiat
no la flor més vermella.
Només la cançó
i el crit impotent
l'amor quotidià i
el món imperfecte.
Només la flor, amb el seu color.
NO LA CANÇÓ PERFECTA
No la cançó perfecta sinó el critque invoca Déu és necessari,car no com l'àliga en té prouel nostre cor amb moure bé les ales.Amb ulls encesos cal entrardins la nit del misteri,perquè el secret, així com l'aireque bat als ulls, penetri fins al cor.
Construïm poemes a partir d'aquest poema de Joan Vinyoli, com a inspiració:
En comptes d'utilitzar tots el mateix vers per a construir els nostres poemes, els utilitzarem un per un seguint l'ordre de les aportacions. La persona que comenci agafarà el primer vers, la següent el segon, i la tercera el tercer... Si hi ha més persones que versos, tornem a començar pel primer i repetim la seqüència. Podem anar participant fins que es pengi el següent poema de Vinyoli. D'aquí quinze dies. Farem intervals quinzenals, aquest cop.
Cada quinzena serà un joc poètic diferent: llegiu les instruccions, si us plau. ;)
