encara no sabien de l’amor ni de les pèrdues que ja bussejaven endins dels seus cossos a l’estiu dels miracles, esperonats per l’escalfor dels anys tendres s’abraçaven, plens de desig, suats i molls, sota els arbres, a recer de les mirades...
Que bonic quan encara no sabem de l'amor... Però sentim l'empeny de la natura dins de nosaltres... Que bonic quan passen els anys i no deixem morir la nena-nen que portem a dins...
encara no sabien de l’amor ni de les pèrdues
Que bonic quan encara no sabem de l'amor... Però sentim l'empeny de la natura dins de nosaltres...
ResponEliminaQue bonic quan passen els anys i no deixem morir la nena-nen que portem a dins...
Salut.
onatge
Que bonic quan no sabem de l`'amor i que bonic quan en sabem una mica més. Deixa'm que continui... una mica més enllà en el temps.
ResponEliminaQuanta innocència, per sort a l'inici i quanta experiència, per sort, al final!
ResponElimina