la Quimeta (de la Núr)

La Quimeta havia treballat durant massa anys relacionant-se només amb números i diners. Molts diners. L’únic contacte que tenia amb les persones era per telèfon. Aleshores duia tres mòbils a sobre, amb opció de trucada en espera i els sistemes de mans lliures corresponents. Les converses que tenia eren a crits, ràpides, amb gent enfadada, indignada, espantada, preocupada... pels diners.

Un dia, però, el cor li va donar un ensurt —n’hi ha que també en diuen «avís»— i el metge la va advertir que si continuava amb aquell ritme de vida no arribaria als cinquanta. Feia dos anys que havia obert la floristeria. Les flors, a diferència dels números, no tenien cap misteri: no depenien de situacions polítiques, ni de fluctuacions. I tampoc no cridaven. Cada matí, quan la Quimeta entrava a la botiga i respirava enmig d’aquella selva d’éssers vius silenciosos sabia que havia pres la decisió correcta.

La Júlia va ser la primera clienta que va tenir. Els dies abans d’obrir, la veia que quan passava per davant, s’aturava i s’ho mirava des de fora intentant endevinar quina mena de negoci hi posarien. Quan va arribar el camió amb les primeres plantes i la Quimeta va sortir a ajudar els nois a descarregar-les, la Júlia tot just passava per davant i se li va dibuixar un somriure a la cara. «Obres una floristeria?» i es va oferir a ajudar-la.

La Júlia hi anava dos o tres cops la setmana. «No hi ha res que alegri més un àpat que una taula parada amb flors!» La Quimeta pensava que la Júlia era una dona afortunada: tenia dos fills grans que havien fet carrera, i un marit de posat segur i respectable, un home molt atractiu. Almenys li ho semblava, encara que fos un grapat d’anys més gran que ella. Malgrat que sabia que tenien picabaralles, la Quimeta no s’hauria imaginat que fossin tan greus com perquè la Júlia marxés una temporada a casa la seva filla. La va sorprendre encara més, però, que en Francesc es fiqués a casa un noi i una noia tan joves. La Quimeta coneixia el noi. Era el nét d’en Francesc. La Júlia algun cop l’havia dut a la botiga quan era petit i els visitava, però feia anys que no en sabia res. I ara vivia amb el seu avi? Segurament ho va acceptar per no sentir-se sol. Des que la Júlia l’havia deixat semblava que havia envellit de cop.

Però des que vivia amb els joves, en Francesc havia agafat el relleu de la Júlia i passava dos o tres cops la setmana a comprar les flors de la Quimeta.

Continueu clicant en Mr. Mean

Històries

Era el seu nou primer dia. Ja hi havia passat abans per això. Ja sabia quines eren les sensacions de nervis, nous companys, nous mestres, nous rostres que es convertirien en el seu horitzó diari.

Havia deixat els seus estudis. Després de tot l'enrenou que l'arribada d'en Valentí va causar al poble, va saber què era el que volia fer. Recuperar la memòria de temps passats, convertir-la en històries sense fi, conservant el seu perfum però deixant-les morir en el seu temps, amb un final feliç.

En Valentí Furió... no sap si va trobar el que cercava, però va descobrir els orígens d'una mare que el va estimar amb tal bogeria com per regalar-li uns records que no li pertanyien, potser falsos, però carregats del seu amor cap a la vida.

La Júlia va deixar que el passat fos passat i amb la mar als ulls va retrobar el somriure que va perdre quan en Bernat va marxar. Es podia fer responsable dels seus sentiments, de les mirades delatores que havien parlat per ella, però havia de deixar marxar el dolor dels sentiments no viscuts i de les paraules no dites dels homes de la seva vida.

Però ella no volia permetre que la història morís en un llit de pols. La història del seu poble, dels seus pares, dels seus avis, dels seus amics. I del seu esperit somiador en sortiren paraules, estudis, cerques i investigacions. Li agradava la idea de deixar descansar el passat allà on era, inventant-se entrenyables contes, a través dels quals no es perdrien mai els fets.

Era el seu segon primer dia.

el record

Passejava sense pressa, vorejant la garriga marina, quan va veure na Júlia asseguda sobre les roques, a la vorera de la mar, amb la brisa que li acaronava el rostre humit de salistre, amb la mirada perduda. Tenia un paper a la mà, tot i que a ella no li feia cap falta llegir-lo, perquè en coneixia el contingut de memòria, i l'anava recordant una vegada i una altra, en silenci. L'hi havia escrit en Bernat feia ja més de deu anys, però el sentia proper, com si hagués estat ahir. Una llàgrima va lliscar per fondre's amb la mar. Aleshores va saber per què la mar és salada. Per totes les llàgrimes vessades.

Com la remor de les ones,
sempre torna, inexorable,
i amb ell retorna l'olor
de la mar infinita, salada.

Com les mirades furtives,
que encenen el batec
ardent de l'amor primer,
d'una primera besada.

El temps ha marxat, però
torna el record, inapel·lable,
del perfum d'aquella pell
que em deixa sense alè,
encara ara.


... estava preciosa.

Comiat i confessio

(en algun lloc de França, març 1996)

Benvolguda Júlia,

sóc un covard, ho sé. Per la forma en dir-t’ho, però no pel fons. Perquè em sembla que és el millor que puc fer. Que podem fer. Per mi i per tu. No em costa gens escriure’t aquestes ratlles. El que m’hagués costat era dir-t’ho de fit a fit. T’hauria mirat als teus ulls glaucs i no hagués pogut lligar dues frases senceres ni seguides. Seguiria presoner del teu encant. Per això és millor que t’ho expliqui per carta. És millor així, creu-me.

La firma farmacèutica per la qual treballo em va fer una oferta fa uns dies que no podia deixar escapar. O si. Ho hauria fet per tu. Si ho hagués vist clar. Si em veies inquiet aquests darrer temps era per això. Però m’hauria equivocat. I me n’hauria penedit sempre. Perquè era agafar un tren d’aquests que no tornen a passar; a la meva edat... Ser el nou cap comercial de la distribució a l’Europa occidental m’obliga anar a viure a França. Primer a Paris, però hauré de canviar de residència sovint. Seré un home de maleta i avió. Un yuppi caduc, com tu els anomenes.

El destí ha volgut jugar-nos una darrera mala passada. Quan et vaig retrobar, ara fa uns mesos, allà a la galeria, a la inauguració de la teva exposició, alguna cosa que tenia amagada molt endins va renéixer de cop. He dit “una cosa”... Seré hipòcrita! Era una vella ferida mal curada que tornava a supurar. Permet-te’m el símil mèdic. El remei per curar-la era tornar a estar junts. És cert que la primera nit, quan vas venir a casa, estava a punt d’embogir si no ho haguessis fet. Va ser inexplicable. Inenarrable. A costa de ser un malparit vull que sàpigues que mai havia estat amb una dona com amb tu aquella nit. Aquella i les següents. Ho dic a costa de fer-te més mal encara i de renegar de la meva dona a qui, en el fons, no vull pas tan malament. Però amb ella no hi ha hagut mai ni el foc ni la passió que en tu he posat; ni al llit ni a la vida. Ara ho sé.

I és per això que me’n vaig. Lluny, ben lluny.

Algú que llegís això, sense saber res de nosaltres, no ho entendria. “Si la desitges tant, doncs, perquè fuges?”Jo a voltes, tampoc no ho sé. No n’estic segur d’entendre-ho. Però és evident. Els teus ulls no menteixen. Mentiran les teves mans en tocar-me, els teus llavis en besar-me, la teva gola en occir-me de plaer, les teves natges compassades, els teus pits tremolosos,...però els teus ulls; no. Tu no et donaves tota. No te’m donaves com jo volia. Ho saps i ho sabem tots dos. N’hem parlat altres cops i no t’ha d’estranyar el que et dic. Serà per les teves filles? Per què en el fons del fons, no vols trair al Carles? Perquè et fan por pels meus silencis prolongats? Per què hi ha algun força que t’empeny enfora?Algun afer del meu passat? No ho sé... No m’ho dius clar. La qüestió, nina, —no puc deixar d’anomenar-te així, “nina”— és que no jugàvem el mateix partit. Jo ho creia, al principi. I potser sí que era així, però era evident que la pilota la tens tu. I no la passes. (Mira, ara m’ha sortit un símil futbolístic! No posis aquesta mirada de retret, dona! Intento treure ferro a l’assumpte!)

Ja veus. Semblava que ho teníem tot i no teníem res. En Roc, el pobre, no ho entendrà. Ell que creia que fèiem la parella ideal! Almenys, comparats amb ell i l’Helena, així ho semblava. La Mercè, suposo que si, que ho entendrà. Ella és més llesta que la fam; i el seu afer amb en Raül, per comparació, m’ha fet adonar-me de la realitat. No la culpis de res a la pobra. Sé que sou bones amigues i ella et serà una vàlvula d’escapament. Per això són els amics. Però jo no volia ser un amic teu, tan sols. Li he donat a ella la carta en mà abans de sortir del poble. Suposo que haurà acomplert la promesa d’esperar dos dies abans de donar-te-la. No havia dut gaire coses i, per tant, no m’he d’endur gaire res. El lloguer ha vençut després de quatre mesos i ara la casa tornarà ha estar buida.

Això de les cartes sembla que em persegueixi. Ja saps que en Joan, el fill del mestre mut, em va deixat un sobre amb retalls de papers i fotos. Eren fotocòpies d’uns originals que va trobar, feia poc, a un racó de casa la mare. En ells hi va trobar el seu passat. I ara buscava el seu futur. El pobre! Perquè t’explico aixà ara? Espera i ho entendràs. Ell va saber que no era fill del seu pare. Bé, si; es fill del seu pare; pe`ro aquest no era el “mestre mut”. Sorpresa, oi? La seva mare va crear una ficció. Eren amants, cert. I estava embarassada quan el van venir a buscar un escamot de la falange per fer-li la pell; cert també. Ell volia escapolir-se amb la Beatriu i obrir nous horitzons. Però ella es resistia. La ingenuïtat de la dona va ser fatal per ell. I pel fill que esperava. Però no del Valentí; sinó de l’Emilià de cal Ratera. Ni ell ho sap, el desgraciat! La forçava de tant en tant, a la cort o al badiu. Era mes jove que ella, però era més fort. I era l’amo. La mare del Joan va fugir en saber la mort del seu únic i gran amor, el malaguanyat Valentí. I va forjar una llegenda entorn ell, que va transmetre al seu fill, en Joan. Una mica com jo faig amb tu ara. Però la Beatriu no tenia a ningú a qui demanar perdó. Jo sí.

Ja veus com son les coses. En Bartomeu, el doctor, ho sabia. No sé com; però ho sabia. Però no en parlava; ni li ho va dit mai, tot i conèixer al pobre Joan; quan van coincidir a Montpeller fa uns anys. No ho sabia aleshores, és clar. Ho va saber després. L’Emilià li ho va dir anys després. Una manera estranya aquesta de servar l’honor i la paraula d’un home.

En Joan, va descobrir els papers i per això va estar voltant pel poble, volent saber qui coi era aquell malparit que una nit d’estiu, pocs temps després de la guerra, va violentar la seva mare. Està fet un nyap i un sac de nervis. Jo li vaig recomanar, uns dies després de veure’ns a la fonda on s’hostatjava quan venia que, en memòria de la seva mare, ho expliqués tot. Li devia. No pels diners —el pobre Emilià no te ni un duro—, si no per redimir la mare. Encara que renegui d’ell. No se què farà al final. En certa manera et traspasso aquesta informació perquè t’afecta indirectament. Com?, diràs.

Em sap greu el que et diré; però t’afecta de ple. Qui va denunciar el pobre Valentí a l’escamot de la Falange aquell fatídic estiu de 1943 no va ser l’Emilià; no. Va ser el teu pare. Ho diuen clarament els papers que en Jopan va trobar a no sé quin arxiu, a Salamanca, crec, i la mateixa confessió de la mare. El que no sé veure per enlloc és el perquè. Gelos? Segurament... El teu pare és mort, i mai ho sabrem. Em sap greu dir-t’ho així, de cop i volta; però és segur qeu t’assabentaries i era millor saber-ho d’antuvi per algú que t’aprecia, encara que no ho creguis. Això del teu pare ho hauries d’escatir; si ho vols. Jo ho deixaria estar. Jo crec que en Bartomeu en sap alguna cosa, ni que sigui indirectament; m’ho va mig delatar fa uns dies en saber que jo tenia els papers d’en Joan. L’Emilià deu viure amb la por que tothom creu que va ser ell qui va delatar en Valentì Furió i que mig poble li ho retreu. Però ja he vist en aquest temps, que l’altre mig, no. En fi; això són misèries d’un temps passat que ara ens retornen com una ventada de morts. Ja sé que no estàs en les millors condicions per afrontar-les. Però a la vida les coses vénen com vénen. I algunes, com jo, se’n van.

Tens unes filles magnifiques. En elles t’hi pots recolzar. I la Mercè. I en Carles, és clar...El dia aquell en què em vas dir que hi parlaries l’endemà hi tenia posades moltes il·lusions amb el que em diries. Però no em vas parlar d’un trencament. I això em va fer adonar del meu error. No et sentits culpable, nina. Soc jo el que he fet volar coloms i exigia més del que em podies donar. Me’n duc un record immens del que hem viscut aquest temps. Impagable. Imborrable.

Sabre viure amb ell. I vull viure amb ell. Però he de passar pàgina o em faré més mal. Diga’m egoista, si vols. Jo crec que en el fons, tots dos creiem que és el millor.

I jo espero que tu segueixis endavant; com sempre ho has fet.

Bernat

PS

No em busquis. No em truquis. Ja tinc un altre mòbil. Les nenes no saben res d’això nostre i no et veig tan vil com per fer les facis servir d’esquer per trobar-me. Elles tampoc tornaran per aquí. Ja no té sentit. Les veuré poc a ells; sí. Menys del que voldria. Però les seguiré veient. A tu, et veuré quan acluqui els ulls.

M’enduc la fotografia que ens vam fer la primera nit, la que està sobre la tauleta. Si vols, agafa els llibres que vulguis de casa. Ja no els puc dur amb mi. Si algun cop hi penses, llegeix en veu alta aquell poema que et vaig dedicar. Ja el deus saber de memòria. Però m’agradaria sentir-lo. Ni que fos en somnis...

Mil petons. Allà on vulguis.

Doble dos

Doble dos

(El veí de dalt)

—Doblo dosos! —va fer, decidit, el doctor mentre es mirava la seva parella de joc.

—Ja m’ha fomut, aquest —va rondinar en Roc. I va fer el dos tocs característics damunt la taula de marbre indicant que passava la tanda.

—Doncs jo també —va sentenciar en Bernat, capcot.

—Coi! Si me’ls havies ensenyat abans i ara no en duus! —va rondinar don Bartomeu.

—Sóc jo qui té el sis-dos! —va saltar ràpid en Xavi, mentre donava un cop de colze al doctor I faig capi! —va afegir, cofoi.

—Un altre cop ens l’han ben fotut aquest dos! —es va lamentar don Bartomeu. Ja portem tres rondes pagant, noi. O espavilem o aquesta tarda ens desplomen vius!

—Ho sento. No estic fi avui —va excusar-se en Bernat. Crec que haureu de canviar de parella de joc

—Ja veig que avui no estàs fi, en les veuen venir per tots cantons aquests. Però això de canviar de parella no ho diràs amb segones...?— va fer picant-li l’ullet.

En Bernat no va tenir temps de respondre-li. En Xavi cridava el cambrer.

—Jofre! —va fer alçant la cop de conyac. Dues més per aquest —senyalant en Roc —i per mi. Apunta-la als nostres amics.

—Estic neguitós. El canvi de casa, a la feina cada dia demanen més resultats, tinc la dona entravessada amb això del divorci, i a sobre, l’animal aquell a casa!...—va fer en Bernat, desviant la conversa i començant a remenar les vint-i-vuit fitxes damunt la taula. Surts tu, oi, ara, Roc?

—Què li passa al cadell de llop? —va demanar en Xavi mentre agafava les seves set fitxes.

—Vaja enrenou! —va dir, fastiguejat.—He decidit treure-me’l de sobre. Conec el veterinari del zoo de Barcelona i m’ha dit que estem sonats de quedar-nos aquests cadells, Roc. Més val que li duguem a ell o els tornem amb la mare...- i mirant en Roc. Va posa. Et toca

—Però si ja fa dues setmanes que no veiem la lloba aquella! —va exclamar en Roc mentre treia el doble sis.

—I a més, no es creu que siguin llops. És impossible. Fa anys que no hi ha llops al país. El meu amic diu que deuen ser una raça de gos creuat...

—Ho saben les teves filles, això que te’n vols desfer? —va intervenir en Xavi.

—La Joana et muntarà un sidral...—va afegir en Bertomeu mentre posava el sis-tres.

—No. No els ho he dit. Em toquen la setmana entrant. O hauré de fer abans. —i va reblar. —Fets consumats, tu. Ja s’ho trobaran.

—Ja fa un mes que el tens i potser ara és massa tard —va aventurar en Bartomeu. Jo mateix, si l’abandones, et denuncio.

—Jo no he dit res d’abandonar l’animal. He dit de donar-lo...

—Per si de cas...Ull viu, que aquest t’ha posat el tres-cinc! —va fer seriós, don Bartomeu.

—I què en saps del fill del mestre mut aquell? —va dir en Xavi a qui li agradava de posar neguitós l’adversari quan li tocava moure.

—Hosti, si! No tinc prou maldecaps i a sobre això! Que he sentit dir que vol tornar a casa meva. Es veu que hi vivia de petit, abans la guerra. Vostè en sap res, Bartomeu? –li demanava, mentre es doblava a cincs.

—Això aquest, que és qui te la va llogar, no? Deu tenir els papers en regla..., no?

—I tant! Què es pensa? Que a la meva agència venem o lloguem pisos pastera, com als romanesos aquells? —va arrufar el nas en Xavi.

—No home no. Era per si tornava reclamant drets...

—Potser els té —va fer en Roc mentre treia el sis-dos.

—Ja, però jo encara l’espero.

—És això el que et neguiteja? —va fer en Bartomeu, mentre posava el dos-pito.

—Diuen que ha estat a la Fonda del Nando; i a l’Hotel del Marçal. Fins i tot l’han vist de putes a ca la Verònica.

—L’Aina, la xiqueta que estudia farmàcia, la de can Patolla ... sabeu? n’està ben neguitosa, la pobra —va afegir el doctor. Vigila, noim que et ve amb pitos aquest!

—Diu que el va veure una nit que era camí del bosc, oi? —va fer en Roc mentre col.locava el pito doble.

—Li va fer res? —demanava en Bernat, posat el pito-tres.

—No. Senzillament era allí, rera unes bardisses i va sortir corrents.

—Doncs ja fa temps d’això i encara l’espero.

—Altra gent que va conèixer el seu pare diuen que són iguals: el mateix posat, el mateix caminar,...I tu —va dir mirant en Roc— mira que poso —senyalant el tres doble.

—Joan oi, es deia? —va demanar en Bernat fent girar una fitxa entre els dits, segur que la posava a la següent tanda.

Mentre estaven van entrar la Mireia, la dona d’en Xavier acompanyada de la Júlia. Se’ls van atansar.

—Hola! —va fer les nouvingudes a l’uníson.

—Hola, amor —va fer en Xavi. Com va?

—Bona tarda, don Bartomeu i companyia —va repondre la Mireia. I va afegir adreçant-se al seu marit. —Bé. Què? Acabem? —va demanar mentre li donava un petó tímid als llavis

—Ja? No havíem quedat a les set? —va començar a protestar tímidament

—Sí, perpo després la carretera es posa fatal i encara arribarem a la sessió de les vui! Els nens ja són a casa i els deixat el sopar llest.

—Ei! Si la et dona et reclama, no et pots despistar. Si són dues, vas llest! —va fer en Roc. mofeta.

—Ei! Que jo no el reclamo, res, eh?. Me l’he trobada aquí a la cantonada. No els acompanyo pas!

—Ja...

—Tu rai, que estàs lliure i pots anar al cine quan vols. Nosaltres, amb els nens hem de fer muntatges! —va respondre-li en Xavi.

—Lliure, aquest? —va sortir al pas en Bernat— No, no sé, no sé... Que diria l’Eulàlia, eh?

—Qui és aquesta Eulàlia, noi? —va demanar-li en Xavi mentre es posava la jaqueta.

—Res deixa’l. Vigila tu no surtis escaldat.

—Senyors, i si ho deixem aquí? —i adreçant-se a les nouvingudes. Senyores, gràcies per venir i endur-se’n aquest parell. M’han salvat la vida. Avui ja no em quedava xavalla per pagar més rondes. Que tinguin una bona vesprada.

I aixecant-se lentament va anar a la barra a pagar el deute i recollir el barret i americana.

—Ei! Que la meitat és meva! —va protestar en Bernat. Deixi que...

—Calla. Avui pago jo. I espero que vinguis més eixerit dissabte que ve. Ja et deixaré pagar aleshores, si de cas...

— Nosaltres dos també ens anem —va fer en Xavi agafant la Mireia del braç. Adeu, nois. Don Bartomeu,... Júlia.

— Adéu

— Jo vaig a veure si m’agafa el barber —va fer, com excusa, en Roc, sabent que en Bernat i la Júlia frisaven per quedar-se sols.

—Sec o anem? —va demanar, en quedar-se sols, la Júlia, amb un posar seriós.

—Anem, anem...—va fer alçant-se en Bernat.

En ser fora al carrer van dirigir-se cap a casa d’ell, uns metres més enllà. Caminaven en silenci.

—Bernat, hem de parlar... —va començar la Júlia. —Per això et buscava.

—Ui! Has dit la frase maleïda...Quina n’he fet ara?

—Res. Precisament és això: no has fet res. Res de res.

—Doncs a mi em sembla que no paro de fer-te coses...

—No vull dir això. Ja m’entens...

Havien arribat davant la porta de casa d’en Bernat.

—Puges?

—No —sense poder mirar–lo als ulls. —Mira, avui torna en Carles. Li vull parlar d’això nostre.... Volia que ho sabessis abans per si creus que li he de fer saber res d’especial...

—És el teu home...no tinc res a dir.

—I tu el meu amant...! No et fot!—afegí molesta. Com us acovardiu els homes quan us interessa!

—I tu ets la meva, d’amant. No crec que jo t’hagi obligat a res...

—D’acord. Però em sembla que m’estàs fent obrir els ulls.

—T’aprofites de mi...?

—No. O si...No sé. —agafant-li el palmell de la mà. En el fons, necessitava un revulsiu a la meva vida i tu has vingut al moment just —i mentre li deia, li acaronava el braç.

—Doncs el que deia...sóc un pretext —li respongué, mentre li enretirava dolçament la mà. Ens poden veure... sí però...

—No m’ho facis més difícil. Fem un clau de tant en tant. Riem. Xerrem, sortim i per ara, és tot.

—Fem molts claus. Riem molt, Follem de puta mare i tu no vols que sigui res més.

—Em sembla que ja comencen a parlar-ne tot el poble d’això nostre. Has vist les bromes d’en Roc? I com ens mirava el Bartomeu quan he entrat?.

—Ho saben, segur. Jo no he dit res. Però ja t’ho podies imaginar tot això...

—Per això vull parlar amb en Carles, abans que ho sàpiga per algú altre...

De dins estant se sentí un udol llarg i profund.

—I aquest soroll?

—El coi de la Tuca, la lloba petita. Quan m’olora, udola així...Me l’he de treure del damunt com sigui.

—Vaja. No sóc l’única cosa que et vols treure de sobre. És un consol.

—Ets injusta amb mi. Jo t’estimo, Júlia. Encara que no ho creguis.

—Ja. Diràs que tots aquest anys has pensat en mi i tot allò de...

—No. No ho diré perquè no és cert, Però el que ens està passant m’agrada i no vull deixar-ho morir de cop, així...

—Així com?

—Com...com...no sé. Com sembla que vulguis...

—Ja... Mira, me’n vaig. En Carles deu estar a punt d’arribar.

—I la Marta?

—És a casa l’Aina, li fa de cangur. Dormirà allí.

—Així tindreu tota la nit els dos per...

—Per...? Follar, vols dir? Que estàs gelós? —li pregunta mentre li posa un dit al pit.

—No —va fer, sec.

—Sí! No ho neguis! —somrient, sentint-se triomfant—Aquest posat et traeix...! Estàs gelós!

—Ets dolenta...ho veus?

—Totes les dones tenim un punt de malícia. No ho sabies?

—Queda’t una estona més —li demana, de sobte, mentre li prem la cintura amb ambdues mans.

Ella li respon amb un silenci llarg, dubitatiu; mentre mira a terra i va fent semicercles amb la punta d’una sabata. De cop, demana:

—Recordes la pel.licula?

—Quina?

—“Menteix.-me. Digues que m’estimes encara que no sigui cert”.

—T’estimo —respon ell.

—“Diga’m que tot aquest temps que has estat fora, has pensat en mi.”

—Tot aquest temps que he estat fora, he pensat en tu.

—“Gràcies. Moltes gràcies”

—Johny Guitar, de Howard Hawks. La vam veure plegats al Maldà. Ho recordo. Però era ell qui li deia això a ella.

—Vas dir que m’ho diries si algun dia ho deixàvem... Ara m’ha vingut a la memòria. De cop i volta.

—....

—....

—Júlia...

—Sí?

—Menteix.me...

—T’estimo...

I traspassaren la porta. I ja no va caldre més mots ni més preguntes. Un udol trist els acompanyava mentre els seus cossos cavalcaven ran de paret, cap a un temps que ja no buscava mentides ni respostes.

Trets al bosc

Li agradava sortir a passejar cap al tard, abans que es fes fosc. I aquell dia, la Júlia necessitava airejar les idees i posar en ordre els esdeveniments dels últims dies. La trobada amb en Bernat, l'aparició d'un home misteriós, la possible tornada del fill del mestre mut, la innauguració i els projectes professionales, en Carles,... Potser els sorolls del bosc aconseguirien que hi veiés un xic més clar.

Caminava dins els seus pensaments sense adonar-se'n que algú se li acostava per davant. Aquell capvespre havia decidit fondre's amb les ombres del bosc i les cançons que la transportaven a altres móns fantàstics. Quan alçà la mirada i s'espantà de la seva pròpia ombra i de la figura que s'aixecava davant seu... Poc a poc, en el transcurs d'un segon, la seva mirada s'enfocà i distingí la Júlia. Les dues, al veure l'ensurt reflexat en els ulls de l'altra, es van posar a riure, descarregant d'aquesta manera tota la tensió que havia electritzat l'ambient. Tenien la sensibilitat a flor de pell.

Van seguir caminant, conversant sobre les diferents anècdotes que omplien les seves vides, obviant els detalls més íntims, però sincerant-se i deixant la porta oberta per foragitar les seves pors més profundes.

De sobte sentiren un parell de sorolls estridents, com dos cops secs i metàl·lics, com dos trets, no gaire lluny d'allà on eren. Amagades entre uns arbustos, intentaren captar amb la mirada qualsevol moviment per entendre d'on sortien els sorolls. I de sobte, el córrer d'una persona, l'udol d'un animal ferit, i una ombra que es movia davant d'elles, allunyant-se.

- Déu meu... Si és ell! En Joan!
- Aina, què dius tu ara! Què hi ha de fer al bosc el fill del mestre mut...!

I amb un fil de veu, l'Aina xiuxiuejà:

- No Júlia, no... El fill no. Ell mateix...
- Però Aina, saps molt bé que no pot ser, que... Potser les ombres, potser la falta de llum,...
- Pot ser, però l'altre dia també em va semblar veure'ls i ara... No ho sé, potser veig visions.

Quan ja no sentiren les passes a prop es van aixecar. Es disposaven a desfer el camí quan tornaren a sentir aquell crit, un udol que es fonia amb la nit, que suplicava ajuda. La veieren estirada al terra, intentant netejar-se una ferida de bala de la pota dreta, patint, cridant, plorant,... Es van acostar a la mare lloba i ella es deixà agafar, dòcil o colpida pel dolor incessant. Potser el doctor Bartomeu podria fer-hi alguna cosa.

L'accident de la Mercè

Aquell dia la Júlia va trucar la Mercè per dir-li que aquella tarda no podria anar a caminar amb ella ja que precisament inaugurava la seva exposició a la galeria de la Mireia.

El doctor Bartomeu sempre els ho deia:

-Caminar a la vostra edat és millor que unes hores de gimnàs i a més es pot fer a l'aire lliure.

Elles trobaven que es sentien molt bé caminant aquelles dues hores de la tarda, mentre els seus marits eren a les oficines respectives, solucionant vés a saber quins problemes que segurament més tard convertirien en diners.

Ja feia anys que ho feien.

Va decidir que hi aniria sola. Altres vegades que la Júlia no podia acompanyar-la, també ho havia fet, no li feia massa gracia perquè s'avorria una mica sense poder parlar amb ningú, però tampoc tenia cap gana de passar la tarda sola tancada a casa, i menys d'acompanyar la Júlia a la galeria.

Va sortir i es va encaminar cap a la zona humida que vorejava el poble. El camí a la vora del riu transcorria paral·lel al bosc de ribera on el silenci deixava escoltar el cant d'infinitats de moixons i on al cim dels arbres les cigonyes niaven les seves cries indiferents al pas del temps i al caminar de la Mercè.

Coneixia el camí a la perfecció, ja de petita amb la seva mare havia passat per allí infinitat de vegades anant al mas on la seva iaia s'anava fent una mica més gran cada dia. Ara el mas era del seu cosí i l'havia convertit en una casa rural on molta gent de ciutat venia a estiuejar buscant la pau i tranquil·litat que ell lloc concedia.

Va veure el seu cosí, de lluny i va pensar que no tenia ganes de saludar-lo ja que com sempre li recordaria el bé que li havia fet la seua mare deixant-li el mas en herència. No, no tenia ganes d'escoltar-lo i va agafar el camí que la desviava del riu i la portava bosc endins.

La va sorprendre un soroll rere uns matolls i s'hi va atansar una mica estorada, uns ulls de petits llobatons l'estaven observant més espantats que ella mateixa. De manera instintiva es va acostar per acaronar-los, quan un fort udol la va fer desistir. La mare lloba de dalt del cim contemplava l'escena i era a punt per atacar-la.

Cames ajudeu-me va començar a córrer amb una por que no la feia ni sentir ni veure cap on anava. La lloba va saltar cap als seus llobatons i amb l'exigència d'aquests, va haver de donar-los de mamar oblidant la pressa que l'havia fet acudir.

Mentrestant la Mercè seguia corrent i corrent fins que en torcés el turmell va haver de parar i seure amb un fort dolor. No havia agafat el mòbil!!

En Raül era biòleg, aquell dia caminava pel bosc buscant un bon lloc per plantar les xarxes per fer l'anellatge anual de les aus de la zona, en veure la Mercè exhausta i amb cara de patir la va pujar al cotxe i la va portar fins cal doctor Bartomeu a qui van trobar acampant una noia que s'havia desmaiat i que ell anomenava Aïna.

Van haver d'esperar-se, encara que el dolor era intens, i desprès d'embenar-li el peu el doctor la va enviar a l'hospital comarcal per tal que li fessin una radiografia.

En Raül la va acompanyar.

Bernat i Júlia

Bernat i Júlia

(pel Veí de dalt)

—Bernat…? –va fer apropant-s’hi, les cames tremoloses i una lleu pressió d’ofec al pit.

—Et recordes, encara...? —li va dir mentre li feia, somrient, dos petons, un a cada galta. I en apropar els llavis, li va venir un olor de gessamí que el va transportar a un temps molt remot. Unes gotes de la copa de cava que sostenia li van caure sobre el vestit, producte de la tremolor — Deixa que et miri –agafant-la per les espatlles i enretirant-se un pas d’ella —Estàs fantàstica! Igual que fa…

—Vint-i-cinc anys? Calla… no m’ho recordis —va respondre la Júlia, duent-se la mà a la boca.

—Hosti! Tants?

—Sí, tants. Però com és que ets aquí? —volent tornar a la realitat— M’has deixat de pedra… Em punxen i no em treuen sang.

—Ja —amb un ample somrís— Suposo…Visc aquí, al poble, saps?

—No! Des de quan! Mai t’havia vist…

—Fa res. Dos dies. M’acabo de traslladar.

—I…? —agafant-li la mà i mirant que du un anell.

—Em van dir que hi havia una galeria que inaugurava avui. En veure el rètol, quasi caic de cul!

—Com jo ara, fa una estona, en veure’t —i mirant al seu voltant afegeix —Véns sol?

—Sí, he vingut sol.

—Sabia que t’havies casat i que havies tingut una filla… La Mamem m’ho havia dit.

—Dues: la Joana i la Maria. Ja tenen setze i dotze anys. Són amb la Clara. Ens hem separat fa poc, saps?.

—Vaja, ho sento. No en sabia res – i mirant a terra— La veritat és que t’havia perdut la pista fa temps.

—Ja. I tu? Encara estàs amb en Carles?

—Sí. No ha pogut venir, avui. És fora.

—Vau tenir un fill, oi?

Rient.

—Sí, una nena també: la Marta. En té vint, ella —i mirant sense mirar enlloc— Corre per aquí.

I per trencar el silenci incòmode que s’havia instal·lat momentàniament, en Bernat va fer, obrint els braços.

—Això és un èxit. Està ple com un ou. Estàs en forma, eh?

La galeria d’art era ben plena i el xivarri impedia tenir una conversa.

—Sí, ha vingut força gent. Però no creguis, no és com abans... La Mireia, la propietària de la galeria, té molta capacitat de convocatòria a la comarca. És aquella xicota d’allà baix —va fer senyalant al fons de la paret.. Ara te la presento —se la notava neguitosa.

—I el paio del costat és el seu marit, oi?

—Sí, és en Xavi. Com ho saps?

—És el que m’ha llogat la casa on sóc.

—Ôndia! Ets qui ha llogat la casa del carrer Nou? —agafant-lo del braç.— Tot el poble en va ple!

—I això…?

—És la que està a tocar de la casa del metge, oi? Aquella modernista, preciosa..

—Sí... i què dius que passa a la casa? Ningú me n’ha dit res.

—Bé, res. Xerrameques de poble. Era la d’un mestre mut. D’això fa molt de temps. Tot just acabada la guerra..

—Un mestre mut? Com es menja això?

—Bé, És llarg d’explicar. I ara que t’he trobat no estic per històries tronades. I agafant-lo de la mà —Vine, que et presento la Mireia i la meva filla... Ja veuràs com et cauran bé

Mentre s’apropaven al grup, ell li va fer a cau d’orella amb la mà recolzada a la cintura.

—Vindràs a veure’m en acabar?

* * *

En obrir la porta aquella olor retrobada de gessamí li va embafar ben endins els nadius. Va somriure mentre li obria la porta.

—Passa, és casa teva.

—No. És casa teva. Jo vinc de visita.

—Tot està una mica en desordre...Ja veus.

Mentre, la feia voltar per treure-li la jaqueta i deixar-la al penjador.

—Hmmmm. Aquesta olor? No serà aquell perfum que sempre duies...? —I en apropar-li el nas al coll va romandre uns segons més del que era perceptivament tolerable. En retirar-se, ho feu acariciant amb la punta del nas el clatell d’ella i restant uns segons més dels necessaris. No va caldre més.

Al moment eren dos cossos encesos, encerclant-se, menjant-se l’ànima a besades, buscant-se els mots, els pits. el sexe. La roba anava caient a terra sense cap ordre ni concert, Ell li masegava els pits i les natges alhora. Ella li engrapava el membre, erecte, i jugava a acaronar-lo amb els dits. Van anar caminant, més aviat giravoltant sobre els seus eix fins deixar-se caure al sofà del menjador. Ella va estirar-se tot al llarg. Ell va seure damunt la cintura. Allí, una breu requesta, per acabar descordar-se sabates, bruses i botons.

—Segueixes tenint uns pits magnífics...

—Calla, no parlis —mentre li conduïa la mà al seu sexe humit. —Folla’m pels bons temps.

I van submergir-se plegats en un recer d’històries inacabades, de boscos incendiats, de mars infranquejables. Era un possessió convulsa dels membres, un carnatge immisericordiós, un recerca afamada. Van estimar-me d’una manera profunda, salvatge, envejosa; recuperant una porció de si mateix que havia quedat somorta en un replec del passat. I en la impaciència de l’acte hi havia una ànsia atàvica que els va transportar a un paroxisme consentit. La petita mort els va sobrevenir alhora.

Poc després, amb els cossos amarats de suor, un llenç de desig acomplert va caure sobre els dos cossos abraçats.

—Te n’has d’anar? —va fer, mentre li recargolava els rínxols del pubis.

—Ara que t’he retrobat, no et deixaré tan fàcilment —li va respondre mentre li besava els ulls. Tinc tota la nit. En Carles no torna fins demà.

—El bany és a dalt. Pugem?

La Júlia de na Caterina

L'exposició

La Júlia, sola en un racó tot i ser la protagonista de la festa, es mirava una mica absent tota aquella gent que voltava per la galeria d'art. La majoria, estava convençuda, només havien vingut per l'aperitiu i les copes de cava, no pas perquè la seva exposició els interessés. Per què enganar-se? La seva carrera com a escultora estava en decadència. La crítica li ho repetia constantment. El seu estil estava desfasat, passat de moda. L'intent de rellançar la seva obra estava sent un autèntic fracàs. Com se li havia pogut passar per el cap mirar d'aconseguir de nou aquell èxit del que havia gaudit feia vint-i-cinc anys?
La fama l'havia agafada de molt jove. En aquella època era força atractiva. Tot i que hi havia alguns periodistes, artistes i d'altres que miraven de conquistar-la, ella només tenia ulls per a l'escultura, la seva gran passió, fins que va conèixer al que seria el seu home, en Carles. Era deu anys més gran que ella, encisador, elegant, cavaller, atent i un metge de prestigi. Es va enamorar d'ell fins al punt de voler casar-s'hi, deixar al marge la seva carrera com a escultora i convertir-se en mare d'una nena, la Marta que, tot i que l'estimava molt, mai havia desitjat tenir. Ho va fer per en Carles a qui li agradaven molt els nens, un home que tot i la ceguesa que Júlia va patir durant els primers anys de matrimoni, li havia estat infidel amb vàries amants des de sempre. Aleshores per què seguia fent, davant ell, com que no ho sabia si ja no se l'estimava? De fet, li era ben igual que en Carles no fos allà amb ella en un moment tan important com era aquella inauguració d'una nova exposició de les seves escultures. Però així ti tot, li varen entrar de cop ganes de plorar encara que es va saber contenir. La seva vida era i havia estat un autèntic desastre, un malson. Als seus cinquanta anys, encara que continuava sent força atractiva, es sentia lletja, tant per dins com per fora.
Per tant, el seu pensament seguia estant ben lluny d'aquella galeria. Tot i així els seus ulls es varen fixar amb un home que l'observava des de feia estona. Ell li somreia mentre les seves mirades es varen creuar. Va ser en aquest instant quan es va adonar que era un somriure que recordava molt bé. L'home es va anar acostant cap a ella. La Júlia va sentir com, inesperadament, les seves cames li començaven a tremolar i el ritme del seu cor s'accelerava. Era en Bernat, l'únic novio que havia tingut abans d'en Carles i a qui feia més de vint-i-cinc anys que no veia. Havia estat en Bernat qui havia tallat la relació quan ella començava a ser reconeguda com a escultora per casar-se amb la cosina de la Júlia…