dissabte, 11 d’abril del 2020

Solitud


Seguim navegant
pel riu més llarg de la solitud.
Per camps de blat
que el vent deu moure com la mar.
Altes onades, roig a un cel atrinxerat.
d’aquests mals temps
que haurem mig malviscut.

La lluna plena
al cel de l’oblit més absolut
de bat a bat
ens mostra la seva nuesa.
De l’incertesa, amarga com la cervesa
d’aquests mals temps
que  ens deixa a tots mig abatuts.




8 comentaris:

  1. Un poema molt adient als temps que vivim. Trist i nostàlgic. Com un blues.

    ResponElimina
  2. I tot mirant la gran lluna brillant i la corrent de l'aigua que segueix riu avall, la nostra incertesa s'esvaeix i ens fa seguir endavant.

    ResponElimina
  3. La solitud també pot ser un riu curtet, depen de com la visquem o si és voluntària o imposada...
    Vivim sempre amb esperança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina imatge més potent m'has portat, Roser.

      Gràcies! :-)*

      Elimina
  4. Xavier,
    és d'una tristesa molt bella, el teu poema.

    ResponElimina
  5. Al teu poema hi llueix la natura estimada,enyorada i estranyament sola.

    ResponElimina
  6. Cervesa. Beure's l'amargor, perquè en faci pòsit de vida.

    Petons, Xavier.

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons