dijous, 9 de març de 2017

DOLOR





El meu dolor
és tan fondo que hi cabria tota l'aigua del mar.
Tan ample que acolliria tots els astres del cel.
Amb una arrel tan ferma que no l'arrencarà mai
                                                        cap vent.

Qui no ha perdut el que a mi em manca
no pot saber el que és dolor.
Com una llosa pesa sobre el meu cor,
                                           que ja no és meu.
                                                    Per sempre més.


8 comentaris:

  1. Has connectat molt bé amb aquest desconsol que expressa Palau i Fabre. Totalment.
    M'agrada molt el poema, especialment, la segona estrofa.

    Jo també ho he intentat, programat per demà al matí...

    ResponElimina
  2. Un dolor molt fort inspira el poema.

    ResponElimina
  3. El dolor és amarg. El poema l'endolceix una mica.

    ResponElimina
  4. Un poema bell però trist...Hi ha pèrdues que fan mal a l'anima.
    Petonets, Glòria.

    ResponElimina
  5. Un poema dur però cert. Hi ha pèrdues que t'arrenquen l'ànima.

    ResponElimina
  6. Aquest dolor absolut el vaig veure en una amiga que estimo i que va perdre un fill. Ni em puc imaginar el que sentiria, però penso que ha de ser un dels dolors més grans.
    Gràcies pels vostres comentaris.

    ResponElimina
  7. Avui, Glòria, aquest teu poema és absolut per mi, que una amiga afronta una altra mort inesperada i incomprensible, una altra i una més per a ella. No hi ha dret! Amb el teu permís Glòria, li passo el teu poema.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons