dilluns, 30 de gener de 2017

(un nouveaux...) soir bleu


No m'importa la mirada foteta
d'aquests pobres d'esperit.
Ni les rialles a l'esquena
de tota aquesta patuleia
que es creu en possessió
d'unes veritats inamovibles,
com un escrit diví.

Que riguin de la meva cara blanca,
dels meus llavis plens de carmí.

I que continuïn ignorant
que són el senyal del nostre amor:

L'empremta de la teva boca vermella.
La blanca dolcesa del teu cos,
dels teus pits, en mi.

7 comentaris:

  1. Que romàntic, barbo, és preciós!!! Gràcies per acostar-te a les Itineràncies. Finalment, n'haurem fet una bona collita, encara que no arribem als 100.

    Realment hi ha amors que deixen una bona empremta, senyals inesborrables!

    ResponElimina
  2. M'agrada, aquesta mirada intima, tranquil·la i segura.

    ResponElimina
  3. Després de llegir aquest poema, el quadre fa un gir romàntic.

    ResponElimina
  4. Les aparences enganyen, oi pierrot?
    Que riguin!

    ResponElimina
  5. Si un està content de com és, no importa el què diguin els altres...

    ResponElimina
  6. Que bonica història Barbollaire, per què està mal vist manifestar l'amor obertament, és que són uns envejosos.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons