dijous, 10 de març de 2016

El meu consol






Tan gran és mon desconhort
que en lloc trobo benaurança,
ni a la riba de la mar,
ni en el pla, ni a la muntanya.

No en dóna plaer el cant,
ni la música o la dansa.
No m’abelleix veure gent,
que vull ser sola i en calma.

Decandeix el meu esperit
i la tristor m’acompanya.

Ell tan sols em don consol,
quan veig la seva mirada,
quan m'aixopluga el seu braç,
i la seva boca em parla.
 

Mirall el mar






Mirall el mar com n'eres,
del resseguir dels dits,
que en la nuesa de la pell
jugaven atrevits amb el desig,
tot dibuixant camins,
que es perfilaven de tendresa.
Mirall el mar, com n'eres.
Acull el meu naufragi,
que sóc poc més que un cos que ja no es sap volgut.
La pell, s'ha fet de marbre.
El gest és mut.
I en l'evidència d'aquest meu fracàs,
ja no endevino ni tan sols el traç,
que em desdibuixa.

Arrenca avui de mi,
el malferit sentiment que sagna.
I que sigui la mort el seu destí.
Car no pot viure ja un amor així.

Emporta't molt endins el seu record.
Mirall el mar,
escolta el meu dolor, dóna'm consol.




Google analytics

Llicència Creative Commons