dijous, 7 d’abril de 2016

Absència


Fes-te present, amat,
que l'amiga ja beu dels teus mots,
i es deleix dels teus rínxols a les mans,
i et vol l'abraçada més llarga
i sentir el frec de la galta amb la galta,
mentre cerqueu, lentament, el bes.
El bes que només s'acaba 
si pot tornar a començar.

12 comentaris:

  1. Només així es pot deixar el bes. Si saps que n'hi haurà més.

    ResponElimina
  2. I el racó del sofà, ja és a punt per acollir-los...

    ResponElimina
  3. M'agrada això de que el petó s'acabi només si és per començar un altre, així ha de ser

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades hi ha urgències... que no s'acaben mai.

      Elimina
  4. A l'espera, l'amiga ja beu dels seus mots.
    Preciós!

    ResponElimina
  5. Quin desig de besades i més besades d'aquest amat encara absent!

    ResponElimina
  6. No n'hi ha prou amb les paraules, ni el record, ni el somni, és l'enyor el que s'ensenyoreja de nosaltres i com trobem a faltar la presència de l'amat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És l'enyor, sí, el que es fa present. Enyor havia estat el primer títol del poema, després el vaig canviar. ;)

      Elimina

Google analytics

Llicència Creative Commons