dimecres, 16 de març de 2016

Per ço que no morís



Potser era folla i desamada,
la vella amiga, la del cor ferit.
S'encengué el cor,
ella mateixa, amb nova flama
de cremar llàgrimes i sospirs.

Per no morir - ens deia ella -
refaig l'amor, sense desig.
De dintre brolla, creix
i s'escampa. I m'embolcalla tota
com núvol suau:
era l'amat i el seu somrís.

Encara absent
i en llunyania,
l'amor viatja a l'infinit.


14 comentaris:

  1. Respostes
    1. :) gràcies, ara l'acabo de retocar una mica...

      Elimina
  2. Bon viatge faci l'amor.
    Es curen les ferides.

    ResponElimina
  3. Que no mori mai aquest amor que viatja a l'infinit...

    ResponElimina
  4. El caliu i les brases d'aquell amor que va ser tan viu, encara revifen. Sense amor no hi ha vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades és més difícil abandonar l'amor que l'amat.

      Elimina
  5. Viatja com un brot viu d'esperança.

    ResponElimina
  6. Respostes
    1. És ben bé així, Pakiba, gràcies per venir!

      Elimina
  7. Què difícil és desamar quan encara s'estima.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons