divendres, 4 de març del 2016

Desconsol



D'un desconsol tan profund,
provà i provà de sortir-ne,
buscant claror i calidesa...
El desconhort se li arrapava
com si una serp li estrenyés l'ànima.
Mirà al voltant: hi ha terra i cel i mar i rius.
Mirà endins: encara queda l'amor malmès.
Fluí l'amor amb la mirada
i es consolà un xic el seu cor,
més, ai! ella no es retrobava,
calia renéixer, com un foc nou.

12 comentaris:

  1. Si es pot consolar un xic, segur que renaixerà.
    Bonic poema, nina.
    Aferradetes

    ResponElimina
  2. bon poema !!!! esperem que reneixi com un foc nou

    ResponElimina
  3. Segur que la claror i la calidesa de l'amor, la trauran d'aquest desconsol...

    ResponElimina
  4. Això, ja passa, a vegades no en tenim prou amb la lleu llumeta, hi ha desconsols molt profunds.
    Bon dia, Carme

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades es remunten, però ja no som els mateixos... cal renéixer i tornar a ser.

      Elimina
  5. M'agrada l'expressió "fluí l'amor amb la mirada"
    Com un riu quan troba el seu llit ideal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, volia dir que va fluir la mirada de fora amb la mirada de dins (l'amor) d'una manera nova... però ni això va ser suficient.

      Elimina
  6. El Renaixement es va carregar la bellesa del gòtic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'entenc molt bé el comentari Helena, però saps que és el primer que he pensat? Quina llàstima!!! El gòtic m'agrada molt més que el Renaixement. I seria ben bé una metàfora del meu poema. Sorgirà alguna cosa nova, però m'agradarà més? Ara no m'ho sembla...

      Elimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons