dijous, 18 de febrer de 2016

Quan veig la terra

Una foto de la Marta Pàramo


Quan veig la terra tan verda o tan llaurada,
quan veig les muntanyes que s'alcen
com sobiranes de la plana,
sempre, tu hi ets en elles,
i els teus mots són com murmuris 
de rierols que riuen pels tàlvegs.
Quan veig l'isard, àgil i lliure
tu també l'ets, trescant feliç.
Quan veig la mar immensa
tu ets el blau i ets dins del blau
i en el tacte subtil de l'aigua.
Et trobo a tu, arreu...
i en aquest trobar-te,
 jo també em retrobo.

14 comentaris:

  1. Ell és a tot arreu, en mi, en tu, en tot... i jo sóc ell.
    (Aquesta "comunió" que descrius, amb la persona estimada, em sembla una oració)

    Bona nit Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro que ho sembli doncs, Pere, estimar sempre hauria de ser l'oració dels descreguts. L'amor l'espiritualitat necessària.

      Bon dia, Pere.

      Elimina
  2. constantment ens estem buscant i volem reconèixer en les manifestacions que se'ns presenten l'alè que busquem com a nostre, com a propietaris d'un be que necessitem, l'estimança.anton.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Finalment (i encara que a vegades no ho sembli) sempre, tots i a tot arreu busquem estimació, Anton, tens tota la raó!

      Gràcies per ser-hi!

      Elimina
  3. M'agrada molt, Carme, te n'has sortit amb escreix! Em trobo en el teu poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fa il·lusió que t'hi trobis, fa il·lusió compartir-lo d'aquesta manera més a fons, més que una simple lectura. Gràcies, guapa!

      Elimina
  4. Coincidim en l'amor al mar, als rierols, a les muntanyes i les planes.
    No t'has deixat res Carme! Felicitats per aquest poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Xavier!!! Les coincidències també m'agraden, sempre són font de complicitats i satisfacció.

      Elimina
  5. Meravella de poema!!!! Estàs inspiradíssima.

    ResponElimina
  6. Bonic poema de retrobament i d'auto retrobament en un esclat de natura...

    ResponElimina
  7. És bonic , el poema !
    Encara que és més bonic en la primera part, que és més sensitiu, que en la segona, que és més reflexiu, més intel·lectual. Com si no n'hi hagués prou amb la sensació.
    Temo que en el poeta hi ha un debat entre el que sents i el que penses. Altrament, ben bonic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, e això de les dues parts. Tens raó que el poeta no en té prou amb la sensació. Necessito sempre les paraules que donin sentit a les sensacions. Potser és debat, a vegades, o potser no. Només donar sentits i significats a la realitat, a les sensacions, als sentiments.

      Gràcies, Andreu!

      Elimina

Google analytics

Llicència Creative Commons