dimecres, 17 de febrer de 2016

Ma(donna)


Imatge: Rafael



Dona, m'encomane a tu
car m'has trastocat el cor
i ara veig el que no veia,
arbres grans i protectors 
que amb ses branques m'aconhorten,
i ensume perfum de pluja
sobre la terra i la mar,
i el vent escampa murmuris
pare l'orella i escolte
per si m'arriba el teu nom,
per delit de l'escalfor
al sol estenc mans i esquena,
i prenc timonet i sàlvia
com un beuratge sublim
que adobe amb mel de romer
i amb primor de ton pensar.

9 comentaris:

  1. Ostres Novesflors , que bonica aquesta espècie de pregària poètica...

    ResponElimina
  2. Bonica plegaria.Algun cop penso, que els que són absnòstics es perden aquestes coses sutils.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest cas concret, els que som agnòstics, gaudim com bojos d'aquest poema, encara que segur que alguns coses ens perdem...

      Elimina
    2. Jo mateixa sóc agnòstica. En aquest poema he jugat amb el doble sentit que li podem trobar a la paraula DONA, que el poema no deixa clar si es refereix ben bé a la Verge o és un poema d'amor a una enamorada.

      Elimina
    3. La Montserrat Agulló, parlant amb la meva mare Joana Raspall, parlaven d'aquestes dues maneres de veure les coses.I tenint 95 anys una i 100 l'altra, va ser una coversa molt interessant.

      Elimina
  3. És com una fusió amb la natura, és com espiritualitat pura.
    Un copo més em trec el barret, novesflors.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons