dilluns, 29 de juny de 2015

Riallerament silent


Trobar un acord
com qui troba la darrera
carícia de l'aigua.

El teu cos,
als meus ulls,
el reflex de la vida
que passa.

El bes de les boques
com la llum innecessària
a la nit més fosca.

Mentre, la lluna sura
sobre pells brillants.
Riallerament silent.


6 comentaris:

  1. Riallerament silent...
    A voltes distant
    Sovint indiferent.
    Ens acompanya, malgrat tot, la lluna...

    ResponElimina
  2. Un poema d'amor sempre és benvingut, com veure dues joies juntes: la lluna i Venèzia.

    ResponElimina
  3. Riallera i mestressa dels secrets...com defugir la seva mirada?
    I tant que riu. I qui no? Sap guardar el nostre secret i ens fa companyia.

    ResponElimina
  4. La lluna sempre passa de puntetes, silenciosa, per no desvetllar cap secret...

    ResponElimina
  5. Aprofitant les últimes hores de les Itineràncies, et torno a seguir, Barbo...

    ResponElimina
  6. La nostra lluna, sempre tan present en tots nosaltres.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons