dissabte, 6 de juny del 2015

Sense sabates




M'omples amb ta absència
i amb el silenci em parles.
Quan no et veig, sé que diu
la teva mirada.

Ningú sap on rau el foc
que la penombra amaga,
el foc que desfà el gebre
i fon la rosada.

Però la pell palpita
I el cor em guia fins a tu,
sense sabates.




(seguint la petja d'en Xavier)

14 comentaris:

  1. un poema esplèndid Glòria ....pots creure que jo també m'havia fixat en el sense sabates ..... bé intento seguir-te

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així, m'agrada. Va, Elfree, et llegeixo!
      Una abraçada.
      ;-)

      Elimina
  2. Glòria, escrius sense sabates i amb una gran dosi de sensibilitat poètica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tu em llegeixes amb molts bons ulls!
      Gràcies, Xavier.

      Elimina
  3. És molt bonic, Glòria, aquest final és genial del tot!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme. Ja fa dies que volia seguir-vos, però mai trobava l'ocasió de afegir-m'hi.
      M'alegra que t'hagi agradat.

      Elimina
  4. No calen sabates, per escoltar aquest silenci que et parla i seguir-lo...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, M. Roser, no calen, el desig és l'impuls que ens guia.

      Elimina

  5. Ningú ho sap, on rau el desig. El desig que et fa palpitar el cor i no té espera. Descalça vas a cercar-lo.

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons