divendres, 12 de juny de 2015

Quietud




Desfullo els raïms
del temps.
Flaqueixo a l'abraçada
de rosada sobre l'herba.
Ardor inextingible
acoloreix les galtes;
perfuma el vent,
negadívol de bellesa.
L’endevino suau,
tremolós al meu ventre,
teixit de silencis.


12 comentaris:

  1. Desfullar el raïm del temps, és una imatge molt bonica per recordar. Tantes records se'ns acumulen amb els anys, que a vegades no tenim ni temps de gaudir-los tots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gaudim els records que ens arribin. Segur que són els de les millors vivències.

      Elimina
  2. teixit de silencis clamorosos... brancall esvelt que sura callat, esperant el retorn del vent que s'emportà la paraula... anton.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les paraules campen pertot arreu. Esperem les que encara no s'ha dit, a veure què ens porten.

      Elimina
  3. Respostes
    1. Des del principi del temps, i més enllà.

      Elimina
  4. Embriagada de passió,
    desfullo raïms del temps,
    regalim de records.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per acompanyar-me, Montse! :-)

      Elimina
  5. Bellíssim, Pilar, un poema molt suggerent.
    M'agrada la paraula "negadívol", no la coneixia.

    ResponElimina
  6. Una quietud ben vestida.
    Delicat poema, nina.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons