dilluns, 15 de juny de 2015

No fugir mai més



Decideixes no fugir mai més de la nuesa de viure,
gargoteges papers i els escampes a places buides
a les nits on llunes de sang i de color de mel
han esbandit del teu món la idea del sol pur
que cremava sense treva als teus dies d'infantesa.
Encara sents, tanmateix, la melodia remota del cor
i el batec que manxava la sang i les imatges
per un cos que encara no havia trobat el seu límit.
Després va venir el temps de recollir-te, covard,
estret en uns marges de pedres curosament polides,
a viaranys que generacions de dolor havien llaurat
com les venes d'una mà que s'ha avesat al tedi.
Ara mires al darrera: terra massa àrida per florir
en els somnis vells que nits ermes han desgastat.
Obres, doncs, un balcó sobre el mar que remoreja
com un incessant cor de veus apagades i sorrudes:
crida l'onatge, crida el vent,
                                                 crides tu en silenci.
Les llàgrimes que vas vessar són un riu que es revolta
i vol ser vida
                     i vol lluitar a cor descobert
i sense brida,
                     nu com un infant que neix.

6 comentaris:

  1. Sobre motius dels darrers poemes d'Onatge, i també d'Elfreelang i d'altres. Seguint el corrent...

    ResponElimina
  2. Sota una lluna color de mel, hauria d'estar prohibit, vessar llàgrimes...

    ResponElimina
  3. Aquest teu primer vers, se m'ha quedat dins des que t'he llegit fa una estona...
    me l'enduc i et segueixo...

    M'agrada aquesta història que explica el poema, m'encanta, perquè és valenta vital no té por de res. M'acompanya. Se m'ha posat al costat com un amics amb qui pots confiar. Gràcies, Eduard!

    ResponElimina
  4. Un poema que és tota una vida.
    Molt ben expressada.

    ResponElimina
  5. Mel. Me'l faig meu per a la jam. Perquè ets bon poeta i millor amic.

    Un petó ben fort.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons