dimecres, 17 de juny de 2015

L'ànima a bocins


En la petjada blanca, sobre la pell, de la sal del mar que ens acull,
orfes com ens sentim, buscant consol en un anar i venir que no consola,
es va apagant la llum d'un cel que fa temps que fosqueja.

Pertorba el neguit d'un instint d'aprenents, quan ja som vells en anys i experiències.
Rebufa un vent que ens baixa boires.

I en un intent fallit de manllevar a l'oblit tan sols l'esbós d'aquell poder-ho tot,
de quan érem joves, temeraris i insolents, desafiant al temps que avui, de lluny, ens mira perdedors;
inevitablement ens fem humils, guardant, als plecs de l'ànima, l'ànima a bocins.

9 comentaris:

  1. Amb la pell plena de salabror i el cel fosquejant, només la llum d'un estel llunyà, ens guarirà l'ànima...

    ResponElimina
  2. Et seguiré amb "l'ànima a bocins"...

    Gràcies Mònica per tornar...

    ResponElimina
  3. Jo dic que lo teu és un amarar-se de significat i de bellesa.

    Un petó ben fort, nena.

    ResponElimina
  4. “L’ànima a bocins”
    s’arrelarà i florirà
    en una nova primavera...

    Amb la teva barca de paper
    tornaràs a navegar, al teu
    mapamundi interior hi ha
    el teu viatge, ningú no el
    pot fer per Tu...

    Les llàgrimes dansaran a
    la música del record damunt
    de les cicatrius...

    Lleva l’àncora, allibera’t
    de pedres i vola fins la
    celístia dels estels, que
    ningú et digui que estàs
    ni vençuda ni derrotada,
    és una pausa per a tornar
    a respirar i VIURE!
    onatge

    ResponElimina
  5. A cada bocí respirem, a cada respiració, vivim.
    Un bocí de vida.

    ResponElimina
  6. A cada bocí respirem, a cada respiració, vivim.
    Un bocí de vida.

    ResponElimina
  7. Són retalls de vida que estimem i els guardem en el recer més íntim. No volem perdre-ho tot en la tempesta. Ningú ens salva de la mort.

    ResponElimina
  8. L'ànima a bocins, bocins de vida, la nostra.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons