dilluns, 22 de juny de 2015

EL MEU MIRALL, L'OMBRA... boli ràpit



Era curiós, em perseguia l'ombra,
mirall retallat per l'esclat del sol,
de vegades davant, altres darrere...
Allà al lluny el desig inquietant
viu, incisiu, ara apagant-se, escèptic
em deia el meu vertader si...
El meu mirall m'acompanyava
i em reflectia incòlume i callat...
El meu teatre d'ombres xineses
canviava a cada instant....
i em narrava les meves misèries
i felicitats a pleret com tic tac
de rellotge que no es descantella.

5 comentaris:

  1. Queda't només amb les felicitats que veus al teatre xinés...

    ResponElimina
  2. M'ho poses difícil, M.Roser... Un s'acostuma a tot i la final, com que ho sap que és així doncs, no en fa cas... És el cant de cada dia i en el romesco hi trobem de tot...No val la forquilla que aparta ... no hi té res a fer i ja ho prova... Anton.

    ResponElimina
  3. Ni les ombres ni els miralls no ens deixen mai. Les ombres les portem posades... Els miralls són a tot arreu...

    I el teatre d'ombres xineses, sempre és com el teu, que té de tot... I l'hem de saber acceptar com és.

    ResponElimina
  4. Les ombres juganeres ens fan l'ullet de tant en tant. Fer-les-hi cas ja és cosa nostra.
    M'agrada el poema.

    ResponElimina
  5. Felicitats i misèries, mai unes sense les altres. Ho tenim tot.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons