divendres, 5 de juny de 2015

De tornada

MIQUEL Expansió i dispersió dins Fotofília

Torna allò que és tant
i alhora no pot ser.
Passes del buit absolut
a la plenitud total,
com si no hi hagués
ningú més al món,
com si la teva riquesa actual
fos l'altra cara de la moneda
dels temps eixorcs,
que només havies
de deixar caure
del costat adequat.
Tan a prop que ho tenim,
i tan aviat que defallim.

7 comentaris:

  1. excel·lent polaritat ...tracto de seguir

    ResponElimina
  2. defallim... retornarem a estat anterior... fluirà la continuïtat... o revertirà en mon nou ? // intento continuar... anton.

    ResponElimina
  3. El teu poema, Helena diu "com si fos l'altra cara de la moneda" m'agrada molt i molt aquesta imatge i/o comparació, i trobo que és molt certa. Potser fins i tot diria no és pas "com sí fis" sinó que "és" l'altre cara de la moneda i potser no poden ser una sense l'altra. Si algú no ha conegut mai el buit, tampoc pot degustar la plenitud de la mateixa manera.

    ResponElimina
  4. Com l'aigua.
    Agrada més si es té set.

    ResponElimina
  5. Ens movem en la corda fluixa o en els extrems.
    També és una sensació de primavera o de canvi de temps, l'excés de llum.

    ResponElimina
  6. Segurament hi ha un moment que tot ens sentim com si estéssim sols davant del nio res...

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons