divendres, 5 de juny de 2015

Hores




Carme Rosanas




El pèndol és àgil,
malgrat tot,
com l'arrel del càntir
tal vegada. 
Únic, insolent,
un vol de cireres
sense descans hi plora
i l'etern vaivé proclama. 
Són hores,
hores i hores per dins sucoses,
hores gormandes
de l'imponent
i absent esclat,
i gotims d'essència
com turment de dits
que el vent periple escampa.







12 comentaris:

  1. Un aire que s'envola et duu el motlle d'un petó. Fes-ne còpies, les que facin falta.

    :-)****

    ResponElimina
  2. ...i en el tic tac fins el presseguer mou seu existir gronxant les fulles ... Què el mou, el vent o el desig de emprendre volada com estornellada lladre d'olives...? El tic tac canta i mana...Nosaltres a seguir el campanar... Anton.

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. El temps és el botxí més cruel. No té aturador. Ens trenca el somni més plaent i es recrea en el dolor.

    ResponElimina
  5. M'enlluerna el vol de cireres... Caçapapallones en mà, intento atrapar-les.

    ResponElimina
  6. Cada tic tac una cirereta, les hores volen, jo les vull aturar i no puc...

    ResponElimina
  7. Em delecto amb cada minut d'aquest poema.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons