dimarts, 25 de març de 2014

Llacunes de silenci



Mot rera mot omplo llacunes de silenci.
On l’oblit posa tenebres, amb mans de cec,
tremolejant, esgarrapo la foscor
perquè la llum penetri.

Poso poemes tous, de molsa, amorosint
les arenes d’aquest camí feixuc
que,  tot  creuant el desert,
em mena a la vellesa.

I miro enrere, amb ulls clars d’infant,
on, en les humides nits, clares de lluna,
el meu únic paisatge veritable
era un pessebre.


Google analytics

Llicència Creative Commons